Què veure

CULTURA I PATRIMONI

 

   > Talaiot de Son Fred

   > Casa Museu beata Sor Francinaina Cirer/Convent de les Germanes de        la Caritat

   > Monument de la beata Sor Francinaina Cirer

   > Església parroquial de Sant Pere

   > Cova des Camp des Bisbe

   > Can Ramis i Son Morei

   > Pous de Sencelles

 


   BINIALI

   > Parròquia de Sant Cristòfol

 

   CASCANAR

   > Talaiot de ses Talaies de can            Xim

   > Can Romanyà

   > Can Garau

   > Can Riera

   JORNETS I LAIAR

   > Oratori de Sant Josep

   > Son Sant Joan de Sonarossa

   > Aireflor Vell

   > Laiar

   > Can Raió de Laiar

   RUBERTS I JUDÍ

   > Església de la Mare de Déu del        Carme

   > L'alqueria de Judí

   > Pou de Judí


Talaiot de Son Fred

 

Els poblats de navetes es varen anar abandonant o transformant, donant pas definitivament als poblats talaiòtics cap al 900 A.C. La seva pincipal característica és la presència d'uns imponents edificis en forma de torre, els talaiots, entorn dels quals s'hi disposaven les cases.

Els talaiots són edificis de planta circular com el de Son Fred, Binifat, Son Company, o Es Fornàs de Son Jordà a Ruberts, o quadrada com els de Cas canar, el del Velar de Sa Coma, Can Florit, o Sa Talaia. S'hi celebraven actes col·lectius de caire polític i econòmic que podien adquirir forma ritual. Des dels seus terrats hi havia un bon control del territori i dels ramats i, de fet, també hi ha talaiots aïllats entre els poblats a manera de torre de guaita. Aquests darrers han estat interpretats per alguns autors com J. Aramburu-Zabala com a part de centres cerimonials. Aquest seria el cas dels talaiots de Cas Canar.

 

Fins a finals d'aquest període, la subsistència es basava fonamentalment en la ramaderia i en el consum complementari de productes d'origen vegetal. El gra i les lleguminoses s'han documentat tant a Son Fred com a Cascanar. No obstant, encara desconeixem la rellevància de la domesticació vegetal. Entre les innovacions tecnològiques més rellevants apareix la metal·lúrgia en ferro.

  

Aquest edifici, de planta circular d’uns 12 metres de diàmetre, formava part d’un poblat, del que encara en resta un altre talaiot i un tram de murada.

 

Casa Museu de la beata Sor Francinaina Cirer / Convent de les Germanes de la Caritat (C/ de la Caritat, 3)

 

L’actual convent fou la casa natal de la beata sor Francinaina Cirer (1781-1855). L’edifici era popularment conegut amb el nom de can Xiroia, malnom de la família, i sor Francinaina el cedí a la congregació que acabava de fundar (1851): la comunitat de les Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül. Al 1890, per les disposicions del bisbe Cervera, el convent s’integrà a la congregació de les Germanes de la Caritat.

 

Abans de ser convent, la casa tenia només una planta. L’any 1821, amb la mort del pare de la Beata, Joan Cirer Ramis, la casa deixà de ser residència familiar i es convertí principalment en casa d’oració. Fou a partir de 1851 quan es feren les importants obres que suposaren la construcció del primer pis i del porxo superior. Als anys 1945, 1957 i 1986 es feren noves adquisicions de cases que varen permetre l’ampliació del convent.

 

La façana, de tres plantes d’alçat, té portal forà d’arc rodó adovellat i coberta a dos aiguavessos. A l’esquerra del portal hi ha una làpida, col·locada l’any 1951, que commemora el centenari de la fundació. A la part superior del portal, una inscripció identifica el casal com a “Casa de les Germanes de la Caritat”. A la dreta de la façana principal, un bloc constructiu situat en perpendicular, que correspon a l’oratori, presenta un portal de llinda, amb un sobreportal d’arc rodó que acull un timpà semicircular tancat amb una gelosia de fusta.

 

A l’interior, el portal principal comunica amb un vestíbul, de planta quadrada, i amb coberta de bigues; aquesta estança distribueix, per dos portals de llinda, l’accés a la capella, a la dreta, i a les estances conventuals, en línia recta amb el portal forà.

 

L’oratori de la Mare de Déu dels Dolors, fou reinaugurat i obert al públic l’any 1906; l’actual oratori, més modern, substitueix l’anterior, destruït per un incendi. L’espai és de planta quadrangular, dividit en tres naus separades per dues rengleres de dues columnes de formigó. A aquestes naus, se li afegeix el presbiteri, en forma de capçalera amb murs convergents, aixecada sobre dos graons. No hi ha retaule major, i darrera l’altar hi ha una imatge del Sant Crist,  procedent de l’antiga capella. A la dreta del presbiteri hi ha una imatge de la Mare de Déu, obra de Remígia Caubet, feta en fusta de teca. La nau de la dreta conté el sepulcre de la beata Francinaina, amb un relleu sobre la urna sepulcral. Rere el presbiteri, per la part de la dreta, un corredor a manera de deambulatori mostra un retrat de la Beata. Aquest corredor, a partir d’un arc rebaixat, dóna accés a la sala del sagrari, un espai molt singular, il·luminat extraordinàriament per un arc ogival que té vista sobre un pati exterior. Presideix la sala un sagrari amb obra de marqueteria i una imatge de la Mare de Déu de Lluc. Seguint el corredor cap a l’esquerra, hi ha una pintura a l’oli de la Mare de Déu dels Dolors, molt venerada per la Beata, regalada pel comte de Formiguera.

 

Pel portal d’accés a les estances conventuals es poden visitar diverses estances del convent, obertes al públic. La sala del segon aiguavés conté diversos objectes preuats, com el rellotge de paret de sor Francinaina, fabricat per Miquel Rousset, i diversos quadres. A l’esquerra, per un portalet de llinda, s’accedeix al menjador, amb diverses pintures, a més de dues relíquies, dels claus de Crist, la senzilla creu de fusta negra dels viacrucis de sor Francinaina i una vitrina amb objectes casolans. Des del menjador, per un portal de llinda situat a l’esquerra, s’entra a la cuina, amb una foganya a la dreta, amb pinte de fusta amb diverses olles, sostingut a l’angle exterior per una columna de fusta, sense desbastar. Més al fons de la cuina, a la dreta, hi ha la pica d’escurar, d’una peça de pedra. Davant el portal d’accés a la sala del segon aiguavés, s’obri el  portal de llinda que comunica amb el pati, amb una porxada que recorre el perímetre oposat del portal i un coll de cisterna adossat a la paret, de secció quadrada, vora dos pilars octogonals de la porxada. Recorre el perímetre el viacrucis de la Beata, amb rajoles ceràmiques.

  

Un altre vegada dins la sala, a l’esquerra, arrenca l’escala que puja al primer pis, on un portal de llinda permet l’accés a la cambra de la Beata, amb un llit de fusta i altres elements. Per un portal de llinda situat a l’esquerra de la cambra, entram a una sala-museu, inaugurada al 1965, que conserva nombrosos objectes vinculats a la vida de sor Francinaina, com documents, fotografies, exvots i objectes personals.

 

Monument de la Beata Sor Francinaina Cirer

 

A la Plaça, davant la façana del portal lateral de l’església, destaca el monument a la beata Francinaina Cirer, obra de l’escultor Jaume Mir i inaugurat l’any 1955. Aquest té una peanya de secció quadrangular amb diversos motius: a la cara nord hi ha la inscripció “Sencelles a Sor Francinaina any 1955”, mentre que a les altres tres cares hi ha els corresponents relleus escultòrics. En el mur inferior, un conjunt escultòric de relleus en bronze recorda els impulsors de la beatificació de sor Francinaina.

 

Església parroquial de Sant Pere

 

La primitiva església parroquial de Canarrossa, situada a Costitx, fou erigida l’any 1236, però la seva situació i els greus problemas comunicatius feren que, el 15 de març de 1238, el bisbe de Mallorca, Ramon de Torrella, traslladàs la parròquia a Sencelles. L’any 1393 es devia aixecar un segon temple, atès el document de 1398 signat per Gabriel Sirvent, que deia que en 1393 els jurats de Sencelles li feren treure pedres per l’obra de l’església. Les obres continuarien l’any 1418, quan s’havia de cobrir el temple. Un inventari de 1482 esmentava l’altar major i diverses capelles. L’any 1568 s’ordenà refer el retaule major, perquè el que hi havia era «corrosum et putridum»; així, l’any 1583 el pintor Mateu Llopis Oliver obrà el nou retaule de Sant Pere, conservat actualment en part a la Rectoria.

 

L’actual temple data de finals de segle XVII i de la primera meitat de segle XVIII. La primera pedra es col·locà el 2 d’abril de 1691, al 1738 s’acabà el portal major, i l’any 1766 s’enllestí el retaule major. L’altar major es consagrà el 29 de juny de 1777.

 

L’any 1888, es modificà l’accés al portal major i culminà el coronament del campanar. També es reformà l’interior, consistent en importants obres d’enfondiment del sòl; aquesta obra suposà modificacions en els retaules, amb afegits a la base.

 

El portal major del temple és arquitravat, amb brancals estriats i un entaulament amb la data de 1738. Sobre aquest hi ha un frontó amb un medalló que conté, en relleu, el bust de sant Pere. El portal s’aixeca sobre una escala de doble tram, de quinze graons cada un, i la data de 1888. A cada costat, hi ha un relleu amb la creu del Via Crucis.

 

El portal lateral, situat davant la Plaça, és una obra renaixentista i possiblement prové del temple anterior. Té els brancals en forma de pilastretes de secció circular, amb anelles al terç inferior. L’arc és apuntat, i el timpà conté dos escuts: a la dreta, el de Sencelles i la data de 1707, i a l’esquerra el relleu d’un arbre. Davant el portal, s’hi localitzava el fossar, usat per enterrar els difunts que no tenien sepulcre dins l’església.

 

Entre els dos portals del temple hi ha una robusta torre campanar, de secció quadrada i set cossos, els dos superiors amb dos arquets lleugerament apuntats per cada costat. El coronament mostra una balconada amb balustrada, ornamentada amb una hídria a cada cantó; més amunt sobresurt un torrelló octogonal. Remata el conjunt un pinacle coronat per una tiara pontifícia, en record de la titularitat del temple per part de sant Pere.

 

L’interior consta d’una sola nau, amb sis trams de volta de canó amb llunetes, i el tram corresponent a la tribuna del cor, de tractament diferenciat. Té sis capelles laterals, amb arcs de mig punt i coberta de volta de canó. Una cornisa recorre el perímetre de la part superior, sobre la qual, a les llunetes, s’obrin ulls de bou amb motllura perimetral. Sobre el portal principal hi ha la tribuna del cor, amb coberta de volta de creueria rebaixada, amb les nervadures incompletes, embegudes dins els espais laterals; la clau de volta mostra la tiara papal, en referència a la titularitat de sant Pere. A l’esquerra s’hi situa la base del campanar, que conté també l’escala de la tribuna del cor, i a la dreta hi ha una singular estança de planta rectangular amb quatre trams de volta de canó amb llunetes, que antigament era la capella del baptisme.

 

El presbiteri té planta trapezial, alçat de murs convergents i coberta d’un quart d’esfera avenerada. El retaule major, barroc, dissenyat per Fra Albert Borguny Castelló al 1766, acull la imatge de sant Pere, sedent en el tron pontifici i sota dosser, obra d’Antoni Llabrés Mudoi, de 1811; als laterals, hi ha dues columnes de tradició coríntia a cada costat i, als extrems, les imatges de sant Pau i sant Jaume. A la part superior, un conjunt escultòric representa l’Assumpció de Maria, envoltada d’àngels. Un dosser emmarca el conjunt, mentre que a la definició, hi destaca una sella, símbol del poble.

 

L’altar major, contemporani del retaule, és de pedra de jaspi, i hi destaca un escut d’alabastre que fa referència a “un devot i noble personatge” que pagà l’obra. Als costats de l’altar, hi ha un banc de fusta amb pintures que simulen marqueteria. A l’entrada del presbiteri, a la dreta, hi ha una escultura de la beata Francinaina Cirer, amb una petita relíquia (el fragment d’una costella de la beata); és una talla en cedre obrada per l’escultor Mateu Forteza i patrocinada pels senyors de Son Jordà, Miquel Perelló i Magdalena Oliver, beneïda pel bisbe Teodor Úbeda l’any 1989.

 

Cova des Camp des Bisbe

 

Aquesta cova està sent excavada des de l'any 2013 gràcies al recolçament de la Fundació Mn. Bartomeu Oliver i l'Ajuntament de Sencelles. Durant la primera campanya s'han excavat uns primers nivells molt remenats on l'aparició de restes ceràmiques permeten avançar que fou emprada i/o freqüentada des d'època Naviforme fins a l'actualitat.

 

Can Ramis i Son Morei (Plaça de Son Morei)

 

Adossats a l’absis de l’església parroquial, se situen una sèrie d’edificacions antigues, que molt possiblement corresponen a l’antic casal de Son Morei, que dóna nom a la plaça. Aquest espai urbà fou completament modificat durant la dècada de 1920, quan es dugué a terme l’eixample de la plaça. Segons una hipòtesi de Jeroni de Berard, basada en la tradició popular, Son Morei podria haver estat el centre de l’alqueria islàmica de Sencelles. Segons el cadastre de 1694, les cases de Son Morei eren propietat de Baltasar Morei, capità. A la primera meitat del segle XVIII, la família Morei deixà pas en la propietat a la família Nét; així, al 1733 el casal pertanyia al noble Pere Joan Nét, i era catalogat com a posada de la finca de Son Morei.

 

Pel que fa a can Ramis (núm. 14), a mitjans segle passat era de la família del rector Mn. Joan Molines i Amengual. Per matrimoni de Francesca Molinas Oliver amb Gabriel Morell, el casal passà a ser propietat dels Morell Molinas.

 

La façana presenta un gran portal de llinda, amb emmarcaments de carreus de pedra viva de grans dimensions. A la dreta del vestíbul hi ha l’espai del cup de vi, sense els escalons tradicionals, mentre que a l’esquerra es pot veure una premsa de vi, de fusta. Després del vestíbul, una petita clastra reparteix les estances principals del casal: l’escala de la dreta comunica amb el primer pis, on hi ha un restaurant. A la part baixa, en el mateix lateral dret, encara funciona un celler de vi, amb accés per un portal de llinda (a la sobrellinda es veu un escut amb la data de 1870, any de fundació del celler), situat a la dreta del rebedor. Aquest conté diverses bótes congrenyades i altres bocois.

 

Pous de Sencelles

 

POU DE CASCANAR

Pou situat a 400 m. de Cascanar, pel Camí dels Horts, a la dreta i a 100 m. del mateix. El pou , de forma rectangular i amb els caires arrodonits, té unes dimensions de 200 x 120 cm. i una profunditat de 8’20 m., està paredat en sec. La mota és rectangular, fa 4’60 x 3’60 m. i uns 40-45 cm. d’alçada, feta de pedra viva i morter, a la part superior, hi ha grans lloses de pedra viva col·locades de manera plana. Darrera el pou, i vora la mota, hi ha dues piques rectangulars i de marès, una fa 95 x 50 cm. i 30cm. d’alçada, i l’altra fa 120 x 80 cm. i 30 cm. d’alt i actualment està xapada en dos fragments.

 

POU DES COS

Situat a 200 m. després de sortir de Sencelles, cap al nord, pel camí de Binialmara, a la dreta. El pou és rectangular i té els caires arrodonits, amb unes dimensions de 200 x 120 cm. i 6’5 m de profunditat, el sistema constructiu és de paredat en sec. El coll és de secció rectangular i medeix 162 x 125 cm. fet per peces de pedra viva, els costats llargs del rectangle tenen diferents alçades, el de davant medeix 85 cm. i el de darrera 125 cm., sobre les parets del coll, hi ha peces de pedra viva més ben acabades amb els caires arrodonits; els pilars curts del rectangle estan tancats pels pilars, un a cada costat, també de forma rectangular i de 2’85 m. d’altura, el de l’esquerra té un conducte per on l’aigua arribava a la pica, la part superior d’ambdós pilars estan motllurats, els pilars estan units per un travesser de ferro del qualen penja una corriola de ferro. Adherit al costat esquerre del pou, hi ha una pica rectangular de 95 x 70 cm. i 35 cm. d’alçada, de pedra viva. A dos caires del coll,hi ha un escopidor de pedra viva. A la part posterior del coll hi ha un pedrís de 1’65 m. de llarg i 60 cm. d’amplada i amb una alçada de 45 cm., de pedra viva.

 

POU DE CA’N BRIVÓ

Situat a les proximitats de Jornets, a la cruïlla del Camí de Jornets. Pou rectangular paredat en sec. Damunt una mota circular feta de pedres de marès. El pou té unes dimensions de 2’5 x 1 m. i una profunditat de 8’5m.Trobem una pica a la part esquerra adossada a la paret del pou, és de pedra viva,i medeix 50 cm. d’alt per 40 cm. de profunditat. Es poden veure dos pilars rectangulars de 1’5 m. d’alçada construïts de marès amb restes de ciment. Té un travesser de fusta que uneix els dos pilars.

 

POU DE BINIALI

Conjunt format per dos pous, un pont, dos bancs i una creu de terme, situat a la sortida de Biniali, al final del C/ Pou. Pou proper al pont

Pou rectangular, amb els caires arrodonits, de 170 x 200 cm. i amb una profunditat de 8’70 m., està paredat en sec amb pedres de gran volum. Sobre una superfície, o base, hi ha un empedrat poligonal que envolta el pou i sobre el que s’aixeca el coll, de secció quadrangular, i amb la part posterior arrodonida, mesures 235 x235 cm. i té una alçada de 80 cm., el coll està fet amb peces de marès dretes, la part frontal, però, està feta amb una gran llosa de pedra viva, la part superior del coll està acabada per una filera de peces de marès col·locades de manera plana, a més, el coll està tancat per una reixa de ferro; de cada angle del coll, hi surt un pilar de secció quadrada i esmotxat pels quatre costats, mesures 30 x 50 cm. i fan 130 cm. d’alçada, fets de marès i on cada pilar s’uneix amb els que té als seus costats amb peces de marès formant quatre arcs molt rebaixats. Als angles del lateral frontal del coll del pou, hi ha dos escopidors. Pou més llunyà del pont. Pou circular, construït de pedra en verd. Al voltant del pou hi ha unes grans lloses de pedra viva col·locades planes sobre les que s’aixeca el coll, de secció quadrangular, folrat de pedra i tancat per una reixa de ferro.

 

POU DE BINIFUELL

Situat enmig del camí de Binifuell, a 300 m. de la carretera Inca- Sencelles. El pou és circular, té 140 cm. de diàmetre i una profunditat de 12’45 m., està paredat en sec. El coll, rectangular, mesures 162 x 125 cm., i 85 cm. d’alçada, les parets de la part llarga estan formades per dues grans peces de pedra viva, i les parets curtes, de pedres encimentades; de cada costat curt del coll, hi neix un pilar de secció quadrada de 38 x 38 cm. i amb una alçada de 160 cm., fets de pedres de marès verticals superposades amb altres horitzontals. Antigament, tenia una pica de forma rectangular i bastant gran, però actualment està davant la façana de l’ajuntament de Sencelles i s’utilitza com a pastera.

 

POU DE JUDÍ

Situat a la carretera de Sineu, a l’altura del Km. 3 i 700 hm.,enfront de la cruïlla amb la carretera que duu a Pina. El pou és de secció el·líptica, de 9’05 m. de profunditat; el coll és rectangular i medeix 205 x 143 cm., els dos angles curts estan fets de marès i tenen una peça de marès col·locada plana rematant el coll, i els llargs paredats en verd i estan arrodonits. Al 1999 el pou fou reformat, i se li va afegir un arc de marès de forma apuntada, amb dos travessers de ferro i amb les seves respectives corrioles també de ferro; així mateix, també li afegiren dues piques rectangulars de pedra viva i un escopidor. Un element significatiu dl pou és que a un lateral de l’arc apuntat, hi ha una placa que diu quan i qui féu la restauració: FODESMA, 1999.

 

POU MAJOR

Conjunt integrat per dos pus i un pont, situat al nord del terme, molt proper al poble de Sencelles, vora el Camí de Son Roig i el torrent de Biniali, també dit de Solleric.

 

POU OCCIDENTAL

Pou circular, de 2’10 m. de diàmetre i amb 7 m. de profunditat, utilitza un sistema constructiu combinat, la partinferior del pou està excavada i la part superior paredada. Sobre una mota rectangular de 3’45 x 4’25 m. i entre 80-100 cm. d’alt, fet de grans pedres i fang, hi ha un coll rectangular fet de peces de marès que fa 2’25 x 2’05 m. i 86 cm. d’alt, on a mitja alçada del lateral oest hi ha un orifici per on podia sortir l’aigua comunicant amb la pica que te davall; sobre el coll hi ha unes peces de pedra viva amb els angles escairats; de cada costat curt del coll, en surt un pilar de secció rectangular de peces de marès superposades i amb la part superior motllurada, medeixen 75 x 37 x 260 cm., i estan units per dos travessers de ferro. Adherida al costat oest del coll, sobre la mota, hi ha una pica rectangular que fa 115 x 70cm. amb 50 cm. d’alçada, és de pedra viva. A un angle, hi ha un escopidor de pedra. Es suposa que antigament hi havia dues corrioles, avui desaparegudes.

 

POU ORIENTAL

Pou rectangular i amb els caires arrodonits, medeix 2’40 x 1’60 m. i 7’80 m. de profunditat, el sistema constructiu que utilitzaren per fer-lo és el de paredat en sec. Sobre una mota rectangular de pedra i morter, hi ha un coll, també rectangular i fet amb peces de marès, on a la part superior hi ha peces de pedra viva amb es angles escairats; de cada costat curt del rectangle, en parteix un pilar de secció rectangular fet amb peces de marès superposades, i amb la part superior motllurada, el pilar situat més a l’oest té un conducte, els pilars, estan units per una travessa de ferro. Adherida al costat est del pou, hi ha una pica rectangular de pedra viva que medeix 125x 70 cm. i té una alçada de 50 cm.

 

POU DE BINIFAT

Situat a uns 500 m. al sud del llogaret de Binifat, al final d’un carrerany cobert per mala herba i de molt difícil accés. El pou, de forma rectangular i amb els caires arrodonits, té unes dimensions de 180 x 120 cm. iuna profunditat de 8’55m., està paredat en sec. La mota és rectangular i fa 400 x 360 cm per uns 70 cm d’alt, feta amb peces de pedra viva de gran volum, l’obertura del pou, està delimitada per quatre grans peces de pedra viva planes, i dues d’aquestes, presenten solcs molt marcats produïts pels ròssecs de les cordes. A un costat del pou, hi ha una pica de pedra viva encastada a la base i medeix 82 x 53 cm. i 45 cm. d’altura, i a l’altre, una altra pica també de pedra viva i adossada a la base perpendicularment a ella, de 150 x 85 cm. i 60 cm. d’altura. A les proximitats del pou, hem pogut detectar restes d’una altra pica de pedra viva molt deteriorada.

 

POU DE RUBERTS

Al lateral sud de la plaça hi trobem el pou de Ruberts. Té els brancals i un arc rodó de pedra, i el coll és de secció circular. Es troba sobre un basament circular de paret en verd encimentat per la part superior. Al costat nord-est del pou hi trobem una pica rectangular. L’obertura del coll està tancada per una planxa de ferro.

 

BINIALI

 

Parròquia de Sant Cristòfol

 

Data de 1671, va ser beneït en 1673 i es va dedicar a Sant Cristòfol. La coberta i el campanar es van acabar a finals del segle XIX. L'interior és d'una sola nau, i combina la coberta plana i la volta de canó. A l'entrada, a mà dreta trobem una pica baptismal coberta. A cada costat de la nau hi ha quatre capelles. Cal destacar el retaule major, presidit per la talla de Sant Cristòfol i a l'àtic hi ha una imatge que representa Santa Catalina Tomàs.

  

CASCANAR

 

L’ocupació prehistòrica del districte de Cascanar es confirma amb diversos jaciments, com les coves de can Garau, pretalaiòtiques, el talaiot de ses Talaies de can Xim, i la necròpoli talaiòtica i romana dita el Cementeri dels Moros, actualment desapareguda. Fou una contrada habitada també durant l’època romana i islàmica; més tard, en el segle XIV s’hi documenten vinyes, cereals, figueres i ramaderia ovina i porquina. L’any 1457 fou subhastada la possessió de Cascanar, fins aleshores propietat d’Andreu Ferrer.

 

En els segles XIII i XIV, l’estructura de la propietat es basà en les grans possessions; però, aquestes patiren contínues divisions i establits, cosa que permeté, amb el pas dels segles, la configuració del llogaret. Cap a 1890 la fil·loxera destruí les vinyes de la contrada, i n’accelerà la crisi econòmica. L’any 1925 Cascanar tenia 75 habitants que ocupaven 14 cases. Els anys 1960 el llogaret quedà gairebé despoblat, però, des dels anys 80 s’ha reactivat l’activitat i s’han restaurat bona part de les seves cases.

 

Can Romanyà

 

Al llarg del camí des Campàs es veuen tres cases importants: la primera, can Romanyà, té una façana de dues plantes d’alçat i portal d’arc rodó adovellat, amb carcanyol; a més, compta amb un bloc d’una planta amb un aiguavés adossat a la part dreta. Vora el portal hi ha una finestra a cada costat i, al primer pis, tres finestres amb ampit i marca conopial, la del centre amb una data a la llinda (1709), mentre que la de la dreta té la tau de sant Antoni. De l’interior, remarcam un arc molt rebaixat que separa els dos aiguavessos i, a la paret del segon, una representació de sor Francinaina. L’any 1672 pertanyia a Bartomeu Ramis, àlies Romanyà, en aquella data tenia cases i 18 quarterades de sementers i rotes; era dedicat a vinya i a conreu de cereals.

 

Can Garau

 

Can Garau, s’aixeca al fons d’una ampla carrera. La façana té dues plantes d’alçat, portal d’arc rodó adovellat, amb carcanyol, i un pedrís a cada costat. Més a la dreta, hi ha un altre portal, de llinda. L’interior mostra trespol mallorquí i un arc rodó, amb una petita motllura als capitells, que separa els dos aiguavessos. Un portal de llinda dóna accés a un tercer aiguavés. A la dreta de l’entrada, a l’esplanada, hi ha un bloc constructiu que acull l’antic celler, amb el cup de vi. Prengué nom de la família Garau de Cascanar, a la qual pertanyia ja l’any 1578, quan era propietat de Miquel Garau.

 

Can Riera

 

Can Riera presenta una portalada amb arc escarser i brancals de pedra viva; aquest accés comunica amb una clastra. Al fons s’aixeca la façana principal, de dues plantes d’alçat. El portal forà és d’arc rodó adovellat, amb carcanyol, i un colcador a la dreta; al capdamunt, una cartel·la rectangular mostra la data de 1728, amb el relleu del cap d’un angelet. A la segona planta, destaca una finestra amb ampit. Segons el cadastre de 1756, can Riera era del senyor Miquel Garau Clerga, i hi tenia cases noves i velles.

 

JORNETS I LAIAR

 

El topònim Jornets, no documentat abans del segle XIV, prové del nom de la família Jornet, que era propietària dels terrenys de l’actual possessió homònima, centre encara avui del llogaret. L’alqueria dels Jornets, amb el nom en plural, es documenta en un testament de l’any 1390. Al segle XVI els propietaris de la possessió són els Llebrés —o Llabrés—, cognominats per aquest motiu Llabrés de Jornets.

 

Al segle XVIII, l’augment del conreu de la vinya, com indica el celler, bastit l’any 1767, com també l’establiment de la possessió matriu, permeté el sorgiment del llogaret. En el cadastre de 1756, apareix ressenyat Bartomeu Llabrés de Jornets, propietari de la possessió. L’any 1826, com indica la data de la façana, es reformaren les cases. En la primera meitat de segle XX, els Llabrés de Jornets entroncaren amb la família Planas, i la propietat de la finca passà a aquest llinatge.

 

La façana de les cases s’aixeca davant una carrera empedrada; té dues plantes i apareix ornamentada amb esgrafiats geomètrics, bàsicament en forma d’escacat. El portal forà és d’arc rodó adovellat, coronat per l’escut dels Llebrés de Jornets (un arbre amb dos cans llebrers, i tres flors de lis) i la data de 1826. Als laterals del portal, hi ha sengles colcadors. A l’esquerra, hi ha un segon portal de llinda, amb marca conopial, i amb un altre colcador, a la seva dreta; més a l’esquerra, al costat de l’oratori, hi ha un bloc d’una planta i coberta d’un aiguavés, vora el qual hi ha una escala exterior, rústica i de dos trams, que condueix a un sostre o païssa. A la dreta hi ha un rellotge de sol i, més enllà encara, s’aixeca una porxada amb pilars embeguts dins parament de marès; sota la porxada, un portalet rebaixat marca la data de 1764. A la dreta, hi ha també una portassa; és aquest l’espai que ocupa el gran celler.

 

El llogaret de Jornets pròpiament dit es configurà a partir de l’establiment de la possessió homònima, al llarg del segle XVIII. La vinya va ser el cultiu més important de Jornets, fins que la fil·loxera acabà amb aquest conreu. L’arxiduc Lluís Salvador, que ressenyà el llogaret en plena puixança, cap a 1880, diu que tenia 197 habitants i 49 cases. Esmenta també l’oratori públic dedicat a sant Josep i construït a finals del segle XVIII. El segle XX fou un botxí per a Jornets: l’any 1950 hi havia 81 habitants, l’any 1970 en figuraven 63 i el 1991, hi estaven censats 48 habitants. Formen el llogaret una vintena de cases, entre les que destaquen les anomenades can Burí, Ca ses Capes, Ca Madò Estrella, can Marrai, can Montserrat, can Nofre Lip, Ca na Tirona, can Tro, can Vallès i can Ventura. Hi ha teules pintades en alguna d’elles, com a can Nadal, identificada amb el núm. 11, amb representacions florals i amb els noms de Jesús i Maria. La plaça del llogaret apareix guarnida amb algunes moreres.

 

Durant la Segona República es va crear una escola pública, en funcionament fins als anys 60. L’edifici de l’antiga escoleta, actualment una casa particular, està a la sortida del poble, en direcció a Sencelles. Fou projectada l’1 de febrer de 1932 per l’arquitecte Guillem Forteza; era una escola mixta i comptava també amb la casa del mestre.

 

Oratori de Sant Josep

 

L’oratori de Sant Josep es construí durant els darrers anys del segle XVIII, i s’inaugurà l’any 1799; inicialment fou concebut com a oratori privat de la possessió de Jornets. Amb la consolidació del poblament del llogaret, la família Llabrés de Jornets cedí la capella al bisbat perquè servís d’oratori públic. És un edifici adossat a la dreta de les cases de la possessió, al costat de la carrera. La façana de la capella és un parament llis, actualment emblanquinat, amb el portal major arquitravat, amb brancals en forma de mitja canya de columna embeguda en una motllura rectilínia, amb la base marcada en forma de plints; l’entaulament és una llinda motllurada, amb un petit nínxol central al capdamunt, sense cap imatge; damunt elsbrancals i damunt el nínxol, hi apareixen tres piràmides amb bolla. Més amunt, hi ha una claraboia circular, motllurada i atrompetada. El coronament de la façana és una testera mixtilínia, amb cadufes als extrems. A la part posterior dreta hi ha una espadanya amb una campana. L’interior és d’una nau de petites dimensions, amb volta de canó amb llunetes, dividida en tres trams. El presbiteri té un tram de volta de canó i absis amb coberta d’un quart d’esfera avenerada. El retaule major, l’únic de l’oratori, és dedicat al titular, amb una imatge central de sant Josep, situada dins un nínxol, i envoltada de set medallons amb rocalla que contenen altres  representacions de sants, entres elles santa Catalina Tomàs i el beat Ramon Llull.

 

Son Sant Joan de Sonarrossa 

 

L’any 1578 la possessió coneguda aleshores amb el nom de So na Rossa era propietat del cavaller Jeroni de Sant Joan; de la familia d’aquest prengué la possessió el nom definitiu de Son Sant Joan (Rosselló-Vaquer, 1993: 59). L’any 1646 la finca era d’un descendent de l’anterior, anomenat també Jeroni de Sant Joan, cavaller de l’orde d’Alcàntara.

 

En el darrer quart del segle XVII hi hagué un canvi en la titularitat de la família propietària, ja que dels Sant Joan passà a Berenguer d’Oms, que ja consta com a propietari l’any 1689. En la segona meitat del segle XVIII era propietat de Margalida Sureda Valero, dona de Pere Caro i Fontes, segon marquès de la Romana. L’any 1789 Jeroni de Berard ressenya la possessió amb aquesta nota: «Son San Juan. Predio grande. Trigo, viña. De la marquesa de la Romana». El 1850 el senyor de Son Sant Joan era Pere Caro i Sales, quart marquès de la Romana (Bover, 1850: 100). Poc després la finca s’establí en petites propietats.

 

Actualment les cases de Son Sant Joan Vell apareixen dividides en tres propietats. La façana principal s’orienta a xaloc (sud-est), i té alçat de dues plantes; el portal forà s’obri en el centre de la façana, en la propietat d’enmig; és un impressionant arc rodó adovellat, amb dovelles molt estilitzades, i es troba coronat per l’escut dels Santjoan (tres faixes); a l’esquerra del portal forà, n’hi ha un altre amb arc escarser, amb una finestra en la segona planta i un finestró atrompetat a la vora; davant, hi ha un coll de cisterna. La propietat de l’esquerra mostra un portal rebaixat, coronat per un arc conopial, lobulat i amb bocell d’estil gòtic. La propietat de la dreta conserva el que possiblement fou antigament

l’oratori de Sonarrossa; es tracta d’un interessant edifici gòtic, amb façana arrenglerada amb el frontis de les cases, a les quals s’adossa pel lateral esquerra. La façana presenta a mitjan alçat una línia d’imposta, interrompuda per l’arc del portal, i té un coronament pla. El portal dissenya un gran arc ogival, amb timpà avenerat; a l’entaulament, hi sobresurt una peanya que devia servir com a base d’una imatge; el portal compta amb tres arquivoltes en forma de bocell, de secció circular, i amb petites mostres de decoració escultòrica amb carasses i motius florals als capitells, en la intersecció amb la línia d’imposta; en la base dels brancals, que continuen les arquivoltes, apareixen petites peanyes de secció poligonal, gòtiques. El portal original apareix cegat amb un parament de marès, on s’obre un portalet escarser que serveix d’entrada a l’interior, que actualment es dedica a magatzem.

 

Aireflor Vell

 

L’any 1491 el cavaller Salvador Sureda establí a Joan Sintes i a la seva dona Pauleta la possessió Ayreflor, la Tanca Llarga i la garriga dita los Robiols, a cens de 100 £. El 1523 l’establiment és a Miquel Ramis, qui accedeix a la propietat de fet de la possessió d’Aireflor, i es pot considerar, per tant, el genearca dels Ramis d’Aireflor. L’any 1578 la finca era de Miquel Ramis i es valorà en 2.800. L’any 1773 Aireflor era de Miquel Ramis d’Aireflor, i aleshores comptava amb 200 quarterades de blat, 9 de xeixa, 100 d’ordi i 26 de faves. Jeroni de Berard, l’any 1789, descriu breument la finca d’aquesta manera: «Ayreflor. Grande. Trigo, viña. Del señor Ramis y Ferrer de Palma». L’any 1859 apareix la possessió a nom de D. Miguel Ramis d’Ayreflor [i Marcel], qui ja havia mort l’any 1855. Aquest propietari dividí el patrimoni entre els seus dotze fills. Miquel Ramis d’Ayreflor i Alemany (1822-1883) es casà amb Aina Sureda i Sanxo de la Jordana, i rebé com a llegítima una part d’Aireflor, actualment Aireflor Nou. L’hereu d’Aireflor fou Josep Francesc Ramis d’Ayreflor i Alemany (1824-1889), el fill segon.

 

 

El portell de la possessió presenta dos bons exemplars de brancals, de secció quadrada i angles aixamfranats; cada brancal té un relleu amb un escut d’armes: el de l’esquerra és l’emblema dels Ramis. Al fons del camí particular s’aixequen les cases d’Aireflor; la façana s’orienta a sud-est i té tres plantes d’alçat. A l’esquerra, un arc rebaixat dóna accés a la clastra; un segon portal, també rebaixat comunica així mateix amb la clastra; corona aquest portal un escut senyorial, amb les armes dels Ramis; més amunt de l’arc i de l’escut, acaba el parament en una balustrada. La clastra mostra a la dreta un portal d’arc rodó adovellat i un colcador; més a l’esquerra hi ha la casa dels amos, amb un portal de llinda, aixecat sobre dos graons, i una portassa. Cap a la dreta, la façana mostra el parament més important, amb dos portalets de llinda i dues finestres a la planta baixa. En el primer pis, s’hi obren dues finestres balconeres flanquejades per dues finestres rectangulars; en el segon pis, el porxo mostra quatre finestrons apaïsats.

 

Laiar

 

L’origen del llogaret de Laiar seria l’alqueria islàmica denominada Alayar, que formava part del juz’ de Qanarussa. El 1231, en el Repartiment, correspongué a Gastó de Montcada, vescomte de Bearn. Al segle XIV l’antiga alqueria coexistia amb petites propietats, formant el llogaret; es dedicava bàsicament a la producció de cereals i lleguminoses, i al conreu de la vinya, a més de guardes d’ovelles i cabres. Els segles XVI-XIX, la família principal del llogaret fou la dels Raió de Laiar. En nombroses ocasions, dins el segle XVI, els Raió foren batles reials de Sencelles. El 1578 Laiar es componia de dues possessions (can Raió i can Genestar), un rafal (can Rotger) i set cases. En el cadastre de 1694 els principals propietaris són Antoni Raió, els germans Antoni, Bartomeu i Joan Llebrés i Antoni Castell; en la part dels germans Llebrés, hi apareixen els topònims següents: el Molí, l’Era, la Vinya Vella, el camp dels Lledoners, les Rotes, els Clapessos, la Figuereta, les Tanquetes, els Robiols, i Son Castell. Segons el cadastre de 1756, els principals propietaris de Laiar eren la família Raió i Vicenç Castell. El 1789, Jeroni de Berard describí Laiar com un llogaret situat en un indret baix i de terres humides, de poques cases, sense església i dedicat a la producció de blat i de vinya. L’any 1859 els principals propietaris eren Llorenç Raió Ferrer, Joan Vicenç Castell i Gabriel Verd Ribas. Després de la fil·loxera de finals de segle XIX, el llogaret entrà en decadència i es deshabità. Actualment, la família Pizà Alabern, amb més de 300 quarterades, és la principal propietària de Laiar. Formen el nucli les cases de can Raió, can Castell, can Ribes, can Ros, can Tano, i altres en ruïnes.

 

Can Raió de Laiar

 

Can Raió, dita també antigament Laiar dels Raió, l’any 1584 era la possessió més gran del llogaret i de tot el terme de Sencelles, i pertanyia a Pere Raió. L’any 1859 apareix a nom de D. Llorenç Raió Ferrer, amb 356 quarterades. L’any 1925 la família Pizà, de Sóller, comprà la possessió, i també la de can Ribes. Actualment can Raió té 155,26 ha i pertany a Rosa Alabern Montis, viuda de Joan Pizà Serra.

 

 

El portal forà és una impressionant portalada d’arc rodó, de gran alçada, oberta davant la carretera. Rere la portalada s’estén la clastra, que és de forma trapezoïdal i en part empedrada, amb blocs regulars allargassats; un til·ler i diversos elements com piques i peces provinents de molins ornamenten la clastra. A la dreta del portal s’aixeca la façana principal, amb alçat de dues plantes; el portal és d’arc rodó adovellat, amb l’escut dels Raió. A l’esquerra del portal hi ha un colcador que serveix de pedrís i, al capdamunt, una finestra cegada, amb motllura conopial a la llinda, que conté un conjunt ceràmic que representa la Immaculada. A la dreta del portal, vora un pedrisset amb plantes, hi ha una cisterna amb capelleta de teules a dos aiguavessos. El celler presenta una gran sala de planta rectangular, dividida en dues naus a partir de dos pilars exempts de secció quadrada que formen tres arcs rodons; entre el primer arc i el segon, hi ha la data de 1831; a la part de la dreta hi ha la pica del celler, en contacte amb el cup.

 

RUBERTS I JUDÍ

 

El nom de Ruberts prové probablement d’un personatge de la família Roberts o Ruberts, de Tarragona, que participà a la conquista de 1229, i en el repartiment li pertocaren tres alqueries veïnes de Pina i tres més del terme de Sineu. Amb el temps, la possessió més important de la contrada era l’actual Son Jordà, ja documentada amb aquest nom en el segle XVI. Sembla que l’actual possessió era l’antiga alqueria dita dels Ruberts.

 

L'església de la Mare de Déu del Carme

 

Aquesta església fou edificada en la segona meitat del segle XVIII, en terrenys de Son Jordà, cedits per la família Sard, propietaris aleshores de la finca. A iniciativa del rector de Sencelles, Bartomeu Verd i Falcó, es col·locà la primera pedra el 15 de maig de 1768 i es beneí el 25 de novembre de 1770. Entre 1909 i 1910 el temple fou ampliat i, el 1985, fou restaurat. La façana presenta un portal major aixecat sobre quatre graons; els brancals mostren dues columnes corínties i, sobre la llinda, un timpà buit tancat per tres arquivoltes d’arc rodó, llises i de marès. Més amunt, un rosetó circular, atrompetat i amb motllura lineal, conté un vitrall amb la representació de la Mare de Déu del Carme intercedint per les ànimes del Purgatori. La testera es configura amb la definició dels dos aiguavessos, ornamentats amb una arqueria d’arquets rodons cecs i, com a coronament de l’edifici, hi ha una creu de pedra.

 

S’accedeix a l’interior per un escanzell de fusta. La nau té coberta de volta de canó i quatre capelles als laterals, obertes amb arcs rodons, excepte les del primer tram. Les voltes de la nau marquen les dates de construcció dels diferents trams: l’arc toral d’entrada al presbiteri du la data de 1770; el quart i tercer trams mostren la data de 1807, mentre que el segon porta gravat l’any 1909, producte de l’engrandiment de l’oratori. Al presbiteri, el retaule major és d’estil classicista; la part central presenta dues pilastres jòniques que emmarquen un llenç que representa la Mare de Déu del Carme donant l’hàbit carmelità a sant Simó Stock. A l’àtic hi ha un medalló amb una pintura de sant Antoni Abat.

 

Les capelles de la dreta o de l’Epístola són: la del Sant Crist, oberta en un arc rebaixat; la de la Mare de Déu de Lluc; la del Nom de Jesús, amb una pintura de la Circumcisió, obrada entre els anys 1574 i 1578, atribuïda al pintor Mateu Llopis Oliver; la de la Mare de Déu del Roser, amb una pintura amb la titular envoltada dels misteris del Rosari. A l’entrada de la capella hi ha una imatge de la Beata Francinaina Cirer.

 

De les capelles de l’esquerra o de l’Evangeli destacam la segona, la de la Immaculada, amb una pintura de la Puríssima envoltada d’àngels i dels símbols de la lletania mariana; la tercera és la del Sagrat Cor, amb imatge situada dins un nínxol amb coberta copinyada, dues pilastretes estriades i entaulament llis. La quarta és la de sant Pere, amb una pintura del titular i la inscripció “Pintat a devoció de lamon Pere Aloy, 1772”.

 

Altres mostres arquitectòniques i culturals interessants són el conjunt de la Plaça i altres cases, com can Tià, Son Durí, can Pintat, s’Aigovés, sa Creu i s’Hostal.

 

Judí

 

L’alqueria Judí apareix documentada poc després de la conquista de Jaume I. El 1578 les terres de l’antiga alqueria estaven dividides en tres possessions, totes denominades Judí. En el cadastre de 1694 les principals propietats de Judí relacionades són les següents: la possessió de Judí, Son Xotano i Son Torrent de Judí.

 

Pou de Judí

 

De l’alqueria es pot destacar el pou de Judí, de considerable profunditat, situat a la vora de la carretera vella de Sineu. Una tradició diu que el pou de Judí, amb nom de reminiscències hebraiques, és el centre geogràfic de Mallorca. L’any 1999, el coll va ser objecte d’una restauració completa, i s’hi va afegir un arc en forma apuntada.

 

Una de les possessions representatives és Son Xotano, originada a partir d’una segregació de terres de l’antiga alqueria. La façana principal de les cases té tres plantes i portal forà d’arc escarser. A l’interior, el primer aiguavés té coberta d’embigat. A la dreta, per una petita escala en davallada, hi ha el celler, amb un pilar quadrat que ocupa el centre de l’estança, dividida en dues naus de dos trams cadascuna i coberta embigada. Un arc rebaixat comunica amb el segon aiguavés, a la dreta del qual hi ha el despatx i a l’esquerra la cuina dels majorals. A la part de darrera, hi ha una carrera des d’on es contemplen els antics sestadors, avui convertits en casa, i la caseta del pastor.

 


Galeria d'imatges