Església parroquial de Santa Bàrbara

L’any 1631 es beneí la primera església de Vilafranca, un temple molt petit, amb altar major i dues capelles a cada lateral. Al 1700 es començaren les obres d’un nou temple, perquè el primer havia quedat petit, i s’acabà l’any 1738. Entre 1935 i 1941, l’església s’amplià novament, amb l’adició del creuer i de l’absis. L’any 1913 el bisbe Pere J. Campins erigí la vicaria en parròquia, i el primer rector en fou Gabriel Riera.

La façana presenta un parament llis, amb dues línies d’imposta, claraboia en la meitat superior, i testera plana en forma de cornisa. El portal major és barroc, de llinda, amb brancals en forma de pilastres motllurades, entaulament pla amb motllures rectilínies, i piràmides amb bolla als laterals superiors. El sobreportal presenta un nínxol rematat per una creu que acull una imatge de la titular, santa Bàrbara, amb la torre com a atribut. Sobre la cúpula del creuer, al 1942 s’hi instal·là una escultura del Cor de Jesús, obra de l’escultor Miquel Vadell. El campanar, que data de 1817, s’aixeca a l’esquerra de la façana, i presenta una torre de secció quadrangular, amb finestres d’arc apuntat al cos superior i coronat per una piràmide. A la part superior esquerra de la façana, encara es veuen les marques de dos arquets cegats, segurament corresponents a l’espadanya.

Davant la façana principal, s’aixeca un monument, obrat al 1985, dedicat a tres clergues vilafranquers il·lustres: el caputxí fra Lluís de Vilafranca (Joan Mestre Oliver), el P. Jaume Rosselló, missioner dels Sagrats Cors, i l’ermità Agustí de la Mare de Déu del Carme (Guillem Font Català).

Al costat exterior de l’Evangeli, entre el campanar i l’actual portal lateral, s’hi trobava el Fossar o es Sagrat, antic cementeri del poble. Es poden observar les restes del portal lateral del segle XVIII, cegat amb la reforma del segle XX, i el sòl amb marques de les petjades dels fidels. El portal lateral actual és arquitravat, molt desornamentat.

A l’interior, la planta és de creu llatina, amb coberta de volta de canó de cinc trams, llunetes i cinc capelles laterals a cada costat, obertes amb un arc de mig punt, la primera sota la tribuna i la cinquena integrada a l’espai angular del creuer. Aquest té dos braços transversals i quatre pilars poligonals, exempts, que sostenen, a partir de les petxines, una cúpula de base circular, dividida en vuit segments i amb llanternó com a remat. L’altar major actualmente apareix emplaçat dins l’espai del creuer.

El presbiteri és quadrangular i el retaule major, d’estil barroc, dividit en dos cossos i cinc carrers, amb columnes corínties, és presidit per la talla de la titular, santa Bàrbara, amb sant Sebastià i sant Pere a l’esquerra i Ramon Llull i sant Antoni Abat a la dreta. En el cos superior, el centre és presidit per un llenç de la Immaculada i, als laterals, sant Joan Baptista i sant Jaume. Un escut corona l’entaulament d’aquest cos, amb les armes dels Sureda de Sant Martí.

Com a remat, hi ha un relleu de Crist. A l’esquerra del presbiteri es localitza la sagristia, de planta quadrada, que conté, entre altres elements, la pica rentamans, de marbre negre, amb el relleu de la torre de l’escut de santa Bàrbara i de Vilafranca, i la data de 1885, així com diverses bacines petitòries amb les curioses imatges representatives, i també els llenços de santa Cecília, de santa Bàrbara, de santa Catalina Tomàs i un altre de la Mare de Déu de Núria.

Ca ses Monges (C/ de Santa Bàrbara)

Les religioses de la Caritat s’instal·laren a Vilafranca l’any 1895, inicialment a una casa propietat del batle d’aleshores, i al 1900 es traslladaren a l’actual convent. L’edifici fou aixecat a partir de 1897, en un solar cedit per la família Sureda, propietaris de Sant Martí. Al 1900 es beneí la primera planta de l’edifici, mentre que la capella, projectada pel marquès de Vivot, Joan M. Sureda i de Verí, es consagrà l’any 1921.

La façana té tres plantes: la planta baixa presenta un portal de llinda, presidit pels escuts del matrimoni compost per Joan M. Sureda i de Verí (i Boixadors i Sales) i Bàrbara Fortuny i de Verí (i Sureda i Sales), senyors de Sant Martí, amb la corona marquesal i l’ermini de Grandes de España; una finestra s’obre a cada lateral. El primer pis mostra tres finestres balconeres, mentre que al porxo, s’obrin tres finestrons apaïsats.

L’oratori, d’estil neogòtic, situat a la dreta del convent, té una façana molt senzilla, amb un mur folrat de pedra viva, portal de llinda i, al capdamunt, una rosassa atrompetada, amb senzilla motllura exterior i calat gòtic al centre. L’interior mostra una nau de planta rectangular, sense absis, i coberta de tres trams de volta de creuer. El presbiteri, que ocupa el tercer tram, respon a un disseny provisional, atès que estava prevista una futura ampliació; s’aixeca sobre dos graons i presenta un portal de llinda a cada lateral. El retaule, també neogòtic, és presidit per una imatge de la Immaculada, flanquejada per la de sant Josep, a l’esquerra, i sant Vicenç de Paül, a la dreta. L’alçat mostra un finestral neogòtic geminat a cada lateral del presbiteri, a manera de tribuna calada. A la part de la capçalera, rere el retaule, hi ha un vitrall neogòtic amb l’escut dels Sureda Fortuny.

La Rectoria Vella (C/ de l’Església, 12)

És una antiga casa que habità el vicari i, posteriorment, el rector de l’església, construïda a un solar cedit per la família Sureda. Té façana de dues plantes, amb les obertures modificades; el portal, de llinda, era antigament d’arc rodó, i encara mostra unes interessants dovelles. A l’esquerra, vora un portal modern, hi ha un finestró atrompetat i, més amunt, les restes del que era un rellotge de sol. Al primer pis hi ha tres finestres. A l’interior, destaca la volta del primer aiguavés, on figura l’escut dels Sureda.

Molí Nou (C/ Sant Martí- C/ del Molí Nou)

L’únic molí de vent fariner que es conserva dins el nucli urbà a la sortida del poble. Era propietat de la possessió de Sant Martí, i deixà de funcionar devers l’any 1915.

És un molí amb base-habitatge i torre. La base té un portalet de llinda, molt rústic, i una cisterneta amb capella a l’esquerra; a la dreta, s’obri una portassa d’arc escarser. L’interior conserva coberta de volta rebaixada. La torre és de secció circular, amb portal de llinda damunt l’envelador, un finestró al capdamunt i coberta de teules a una vessant.

Edificis singulars i cases rellevants

A la Plaça de l’Ajuntament, es troben una sèrie de cases interessants, com les de Ca l’Amo en Bernat Rumbande, Ca l’Amo Antoni de s’Estany o Cas Capellà Mateu, i la Casa de la Vila.

Ca l’Amo en Bernat Rumbande és una casa de tres plantes d’alçat, amb dos portals de llinda i una portassa a l’esquerra; al primer pis, hi ha tres finestres balconeres, i al porxo, cinc finestres apaïsades sobre una barana ornamentada.

La Casa de la Vila és una construcció d’estil regionalista, de tres plantes, amb portal de llinda i dues finestres a cada costat. El primer pis mostra dues finestres als extrems i un balcó amb tres portals, amb l’escut del poble al capdamunt del portal central. El porxo presenta pilars quadrangulars oberts a un corredor en el qual s’obren tres portals.

Al carrer principal, podem destacar Ca l’Amo en Jaume de s’Hostal, que acollia un dels hostals de la vila, i actualment està dividida en dues propietats. La façana té dues plantes i, a la planta baixa, es nota la marca del possible portal forà d’arc rodó. A la dreta hi ha un portal de llinda i una portassa. La segona planta presenta dues finestres amb ampit, la de l’esquerra xapada per la divisió de la casa, i a la volada conserva unes interessants teules pintades.

Una altra casa remarcable d’aquest carrer és Cas Metge Vell, ara can Ferragut, de tres plantes i portal de llinda. Presenta la típica decoració en forma de façana amb referit en panells quadrangulars, que alguns autors inclouen dins l’estil modernista. Amb el nom del Metge Vell era conegut Guillem Joan Galmés Sastre, amb un paper important en la lluita contra l’epidèmia del grip, l’any 1918 i nomenat fill il·lustre del poble.

Vilafranca conserva diverses cases de tipologia popular, construïdes la majoria al llarg dels segles XVIII i XIX. Al carrer de la Unió, núm. 17, hi ha una d’aquestes, amb un parral davant la façana, portal de llinda i una petita portassa d’arc rebaixat a la dreta. Segons l’Arxiduc, Vilafranca era un dels pobles que comptava amb més parrals a les façanes de les cases. Finalment, al carrer del Vent, hi ha una altra casa, amb dues plantes, portal rodó, amb una carrereta enjardinada davant, paredat irregular i coberta de dos aiguavessos.

Ca sa Manescala (C/ Fra Lluís Jaume) fou la casa on nasqué Joan Mestre Oliver, conegut amb el nom religiós de Fra Lluís de Vilafranca (1770-1847). Té façana de tres plantes i portal forà d’arc rodó, amb carcanyol. Sobre el portal hi ha una finestra balconera i el porxo mostra tres finestrons. En ella es pot veure una làpida amb l’escut franciscà que testimonia aquesta casa com a lloc de naixement del religiós.

Fra Lluís de Vilafranca fou historiador, bibliòfil i religiós caputxí. Fou bibliotecari dels caputxins de Palma i intel·lectual il·lustrat, amic de Jovellanos i de Joan Ramis, entre d’altres. L’any 1835, amb l’exclaustració dels convents, es retirà a la Casa dels Venerables de Palma. Després, establí la seva residència a Vilafranca, on morí.

Pou Viquet

És un pou que es troba datat des de l’època musulmana. La seva cobertura és el que més destaca del conjunt.

Escola pública Es Cremat (C/ Joan Miró- C/ de ses Escoles)

Fou projectada l’any 1927 per l’arquitecte Guillem Forteza, i inaugurada al 1930, amb reformes i ampliacions en diverses ocasions. La façana presenta un bloc central amb tres arcs de mig punt i tres columnes de tradició jònica, flanquejades per sengles obertures de llinda, amb les corresponents pilastres adossades, també de tradició jònica, als extrems. A cada lateral, hi ha un bloc quadrangular de dues plantes d’alçat.

L'Escorxador (C/ de l´Escorxador)

Té un disseny regionalista, de principi dels anys 1930, amb lateral de dues plantes, tres finestres planes a la planta baixa i tres d’arc rodó al primer pis, més alta la central, i amb un ampit corregut que uneix les tres obertures. El coronament és una testera mixtilínia, neobarroca, motllurada, amb tres hídries com a remat. Fou reformat l’any 1998 i actualment acull el Casal de Cultura del Poble.

Sant Martí d'Alanzell

Les cases de Sant Martí d’Alanzell –o Lanzell- es situen a un poc més d’un quilòmetre al sud del poble, per la carretera de Felanitx a Vilafranca (Ma-5111), a l’altura del quilòmetre 6’5, vora l’entreforc de la carretera Porreres-Vilafranca (Ma-5101).

La possessió, antigament una de les més importants de Mallorca, ocupava els terrenys que en la dominació musulmana eren de les alqueries Alanzell i Albadellet, a més d’alguns altres rafals. Després de la conquesta de 1229, en el repartiment formà part de la porció reial i fou cedida a Ramon Saclusa. Cap a 1242, l’alqueria Alanzell passà a mans del potent orde del Temple, que la convertí en cavalleria feudal i li donà el nom de Sant Martí d’Alanzell. Després que els templers foren dissolts definitivament el 1314, el rei Sanç de Mallorca la disputà als successors dels templers, els cavallers santjoanistes; el 1318 el rei Sanç la donà, a canvi de 500 lliures i d’un cens anual de 10 lliures al seu tresorer, Nicolau de Santjust. Segons J. M. Bover, el fill de Nicolau, Guillem de Santjust, en 1391 vengué la possessió a Arnau Sureda, però, sembla que fou el batle de Mallorca qui posà en venda la finca, a instàncies dels creditors de l’esmentat Guillem. La branca dels Sureda que compraren la finca es titularen de Sant Martí, en honor a la propietat que en detentaven. Un dels senyors més coneguts de Sant Martí fou Salvador Sureda Safont (1415-1495), fill d’Arnau, cavaller famós pel seu torneig amb el cavaller català Francesc Vallseca, celebrat a Nàpols en presència del rei Alfons

el Magnànim l’any 1444. El seu lema era una furera (canastrell que duia una fura per caçar conills) amb un escrit que deia “Dins és lo qui’l pren”. Aquest lema es convertí en part de l’escut dels Sureda de Sant Martí, reproduït en nombroses ocasions en aquest casal. Salvador Pau Sureda, nebot de l’anterior, en fou l’hereu; a l’inventari que manà fer de Sant Martí l’any 1495, hi consta la capella, “amb un retaule del Davallament de la Creu, obra de Flandes, que té a una banda Sant Martí i a l’altra santa Bàrbara”. L’any 1535 el propietari de Sant Martí era Pau Sureda de Sant Martí. En el cadastre de 1575 apareix com a propietari Salvador Sureda, amb un patrimoni al voltant de Sant Martí, incloent-hi Son Pere Jaume, Lanzell i Boscana. El fill d’aquest, Pau Sureda de Sant Martí i Campfullós (1571-1650) fou el fundador del poble de Vilafranca anomenat precisament de Sant Martí abans del nom modern de Vilafranca de Bonany, quan el 1620 establí part de la possessió de Son Pere Jaume. El 1708, en plena Guerra de Successió, Francesc Sureda de Sant Martí i Zaforteza fou nomenat pel rei Carles III d’Àustria marquès de Vilafranca, títol que no fou revalidat fins el 1760, pel nét de l’anterior, Salvador Sureda de Sant Martí i Cotoner. El seu fill, Marià Salvador Sureda de Sant Martí i Desbrull, morí en 1805 sense successió directa, i la possessió de Sant Martí passà als Sureda de la línia dels marquesos de Vivot, entre els quals destacam Joan Sureda i Boixadors i Joan Miquel Sureda i de Verí, darrer marquès de Vivot. Després de la mort de Joan Miquel Sureda (1912), la possessió passà a una de les seves filles, Bàrbara Sureda Fortuny. La seva neboda, Pilar Montaner Sureda, filla de Pere de Montaner, comte de Peralada, heretà la finca, i es casà amb Vicenç Ferrer de Sant Jordi i Truyols, comte de Santa Maria de Formiguera. Actualment els propietaris de Sant Martí són el fill dels anteriors, Joan Miquel Ferrer de Sant Jordi i Montaner i la seva esposa.

La façana principal té alçat de tres plantes, orientada a migjorn. El portal forà és d’arc rodó adovellat; s’aixeca davant una rampa empedrada i apareix coronat per un espectacular relleu de sant Martí; el que fou bisbe de Tours apareix representat com a cavaller en la característica escena de donar part de la seva capa a un pobre. En l’angle inferior esquerre del conjunt escultòric hi ha l’escut dels Sureda de Sant Martí, que mostra l’alzina surera típica del llinatge Sureda, més l’afegitó de la furera de Salvador Sureda de Sant Martí Safont. En concret, l’escut data de 1736, és quarterat i mostra les armes dels llinatges Sureda, Zaforteza, Desbrull i Olesa, corresponent a Francesc Sureda. A la dreta de la façana hi ha un bloc més elevat, que era la torre de les cases, amb tres plantes d’alçat, amb un portal de llinda que comunica a una estança quadrangular sostinguda per un arc diafragma apuntat, característic del gòtic primitiu, amb restes dels permòdols que sostenien la coberta. A l’altra banda de la façana principal, hi ha un volum més rústic, amb una escala exterior que comunica a un portal de llinda. Les obertures que constitueixen les finestres de la façana es distribueixen un tant irregularment,destacant les quatre del primer pis, una a l’esquerra del portal i tres a la dreta, com també les quatre del segon pis, una a l’esquerra del portal, l’altra damunt i les dues restants a la dreta.

El portal forà comunica amb un vestíbul que mostra coberta de volta d’aresta, amb una clau de volta amb l’escut dels Sureda i dues fureres. Un arc rebaixat condueix a un pòrtic, amb coberta de volta d’aresta i amb set arcs rebaixats, sostinguts per pilars octogonals de base ampla i capitells motllurats (6 pilars exempts i dos adossats als laterals). L’entrada a la clastra es realitza a partir d’aquesta porxada. La clastra és rectangular i distribueix les diferents estances de les cases. A la banda esquerra, a ponent, hi ha l’ala arquitectónica més antiga, possiblement del segle XIV, amb dos portalets rodons adovellats i restes d’una finestra gòtica cegada, que potser fos un portalet elevat, amb bocell; segons tradició oral, s’hi localitzava la presó dels templers; en tot cas, es troba ben documentat que s’hi trobava la cúria i la presó de la baronia. Més al nord, un poc a la dreta, hi ha la casa dels amos, amb entrada per un portal rodó adovellat. Més a la dreta de la casa dels amos, l’alçat arriba a les tres plantes, amb el porxo amb finestrons rectangulars apaïsats, mentre que una porxada de tres arcs rebaixats dóna accés a l’escala de la planta noble. En aquesta porxada es conserva un carro destinat a ser tirat per bous, i diverses peces de ceràmica romana, com àmfores i una interessant peça que servia de fanal de vaixell. Sobre l’arc central de la porxada, hi ha un relleu que representa santa Bàrbara, amb l’escut dels Sureda Zaforteza i la data de 1746. En el lateral de la dreta, hi ha tres arcs rebaixats, cegats, on destaca el portal de la capella, coronat per un escut quarterat amb les armes dels Sureda, Fortuny, Verí i Verí. En el centre de la clastra, cap a la dreta, hi ha un coll de cisterna de planta circular, amb un bastiment de ferro forjat amb relleus de caps de drac, possiblement neogòtic.

La capella o oratori de Sant Martí té entrada des de la clastra per un portal de llinda, amb brancals amb secció de columna embeguda, de tradició tardobarroca (finals segle XVIII), obert en el lateral de ponent de la capella. La planta de l’oratori és rectangular; a l’esquerra, als peus de la nau, hi destaca un portal gòtic, amb arc conopial i decoració floral, coronat per l’escut quarterat dels Sureda, Zaforteza, Desbrull i Olesa, i en el centre de l’angle conopial, l’escut dels Sureda amb un àngel. En els carcanyols protegits per bocells, hi ha sengles relleus de la furera heràldica. La coberta de la nau mostra un enteixinat de fusta, mentre que la del presbiteri és de volta estel·lada, amb una clau amb la furera, policromada. L’alçat de la nau mostra rajoles ceràmiques amb les estacions del Via Crucis. El presbiteri mostra un sòl amb rajoles medievals, mentre que l’altar se sosté amb columnetes procedents d’antigues finestres coronelles. El retaule de l’altar és del Barroc inicial, amb la data de 1637; és presidit per una pintura que representa sant Martí com a bisbe de Tours, amb mitra i bàcul, fent el miracle de la resurrecció d’un nin; més amunt, a l’àtic, apareixen les imatges de sant Sebastià, la Immaculada i santa Bàrbara; el retaule és obra de Gaspar Oms II (1598-1648). Rere el presbiteri, hi ha la sagristia, un espai quadrat amb coberta de volta d’aresta amb la clau que mostra l’escut dels Sureda. A la paret de la dreta, hi ha un petit lavatori, amb un conjunt de rajoles policromes que representen la Mare de Déu de Bonany.

L’escala que de la porxada de la clastra condueix a la planta noble de les cases és d’escaire i apareix adossada als murs; té dos replans i una naia o replà superior, més gran, i compta amb passamà de fusta; a l’alçat dels murs laterals mostra dos escuts pintats, amb les armes dels Sureda i de Bàrbara Sureda Fortuny (i Verí Verí). En el replà superior de l’escala, en el mur d’entrada a la sala, es conserven els escuts dels participants en el torneig de Nàpols de 1444, a més d’un elm i una llança. La sala principal de la casa dels senyors té planta quadrangular i mostra un alçat elevadíssim, amb coberta d’embigat de tres trams, amb dues grans jàsseres transversals.

A la dreta de la porxada de l’escala de la planta noble, hi ha l’entrada als graners; un arc ogival comunica amb un vestíbul amb coberta de dos trams de volta d’aresta. Aquest espai, mitjançant un arc rebaixat, comunica amb l’estança agrícola denominada Quartera, un graner cobert amb quatre trams de volta d’aresta i arcs rebaixats de separació; a l’esquerra hi ha un arc ogival, mentre que a la dreta, hi destaquen uns grafits amb dibuixos que representen sants, cavallers, pagesos, dimonis, etc, potser del segle XIX. El celler és un ample espai de dues naus amb sis trams de volta d’aresta per cada nau (en total, dotze trams), separats per pilars de secció quadrada. Al fons del celler, hi ha una estança, amb pujada per una escala de cinc graons, que és la formatgera; presenta volta de canó i mostra una premsa de formatge. La façana de llevant mostra una important galeria o llotja situada en el primer pis, amb set arcs rodons, amb columnes de tradició toscana i balustrada, d’estil barroc italianitzant, possiblement de la segona meitat del segle XVIII. A la banda dreta de la façana lateral, cap al nord-est, hi ha un arc apuntat que condueix al cup del vi, que comunicava internament amb el celler. Aquest lateral de llevant s’aixeca davant una esplanada amb pins alts, centralitzada per una sínia que presenta la roda de fusta i els cadúfols; la sínia és un element decoratiu, ja que aquest espai era destinat a era de batre.

Galeria d'imatges