Monument de la plaça de Sant Marc

Davant la Rectoria s’aixeca el monument del lleó de sant Marc, inaugurat amb motiu del tercer centenari del patronatge de sant Marc de la vila de Sineu, tal com diu l’escrit en llatí de la base: “Tertio centenario electionis sancti Marci in patronum Sinii apud Deum”. És una escultura feta amb planxa de coure, obra de l’escultor Joan Maimó Vadell, al 1945, on el lleó, símbol de Sant Marc, apareix alat i aguanta l’escut de Sineu.

És molt probable que la devoció a sant Marc fos inculcada pel rei Jaume II, qui ja li havia dedicat la capella reial del castell de Bellver. Aquesta devoció passà als conradors de Sineu «perquè li demanassen pluges saludables en venir el mes d’abril, que cada gota val per mil. I sant Marc sovint els brufava els camps perquè tenguessin bona saó».

L’origen del patronatge data del 29 de juny de l’any 1645 quan, havent d’escollir patró les viles, reunits els jurats i el Consell de Sineu a la casa de l’Hospital es proposaren, a requesta del rector Mn.Cristòfol Gacies, fer l’elecció del patró de Sineu: sant Marc, patró dels conradors, o sant Cristòfol, patró dels honorables menestrals, que comprenia tots els oficis gremials, excepció feta dels teixidors. Degut al major nombre de jurats i de consellers dedicats al conreu, elegiren sant Marc per patró de la vila.

Església parroquial de Santa Maria

La parròquia de Santa Maria de Sineu apareix documentada a la Bul·la papal d’Innocenci IV, de 1248, però el seu origen deu remuntar-se a la primera organització eclesiàstica de Mallorca, l’any 1236. Durant la segona meitat del segle XIV, el primer temple fou molt ampliat o novament aixecat; així, el rei Pere el Cerimoniós, l’any 1366 permeté l’adquisició de l’alberg del ferrer Francesc Reixac perquè poguessin ampliar-la.

La primitiva església gòtica va patir un incendi l’any 1505, i immediatament es començà a bastir un nou temple, també d’estil gòtic, que el substituís. Entre 1880 i 1881 el temple es va ampliar amb l’adició del creuer, amb una impressionant cúpula, i la capçalera.

Santa Maria de Sineu fou anomenada, entre 1600 i 1981, Nostra Senyora dels Àngels, per influència franciscana. El 27 de setembre de 1981, en ocasió del centenari de l’ampliació del temple, fou consagrat pel bisbe Teodor Úbeda, i  recuperà el nom antic. Fa alguns anys, ha estat objecte d’obres de restauració i consolidació.

La façana principal mostra un goticisme auster. El portal major dissenya quatre arquivoltes ogivals, que emmarquen el timpà (desornamentat), amb relleus vegetals i zoomorfs als capitells. El coronament adopta la forma d’una testera triangular, més moderna que la resta de frontis, amb una obertura d’arc rodó en el centre, testimoni d’una primitiva espadanya. A l’esquerra del segon cos hi ha un rellotge de sol, molt esvaït, amb la data de 1664, mentre que a la dreta del portal, encara es conserva una creu de fusta, sobre una peanyeta de pedra, una de les estacions del Via-Crucis.

La façana lateral, davant la plaça de Sant Marc, presenta un alçat dividit en dos cossos; en el superior hi destaquen quatre grans arcs de segment, rodons i oberts entre els contraforts, dels quals sobresurten quatre gàrgoles geomètriques. El portal és barroc, del 1783, amb brancals en forma de pilastres motllurades, sobre plints, i un entaulament amb una cornisa rematada per un frontó corbat i, als costats, sengles gerros amb flames. El frontó emmarca un rellotge de sol, que mostra la inscripció “Declina 38 Gs al Levante”, i la data de 1783.

El primitiu campanar es va fer malbé a l’incendi del 1505 i la reconstrucció de l’actual s’encetà al 1549. Aquest és exempt, de secció quadrada, amb set cossos separats per motllures i un coronament piramidal; als dos pisos superiors hi ha dues finestres ogivals per costat. La primera cambra, sobre els fonaments, es convertí en capella de Santa Catalina, amb accés per un portalet ogival, amb dovelles molt deteriorades. El campanar conté set campanes, sis d’elles amb nom: N’Antònia, Na Bàrbara, N’Extremaunció, Na Feris, Na Combregar i Na Missa; la setena és la del rellotge.

L’interior presenta una planta de nau única amb creuer transversal i cinc capelles als laterals, obertes amb un arc apuntat, excepte les dues situades sota la tribuna. A l’alçat de la nau es poden observar les dotze creus vermelles que recorden la consagració del temple i, més amunt, cinc finestres gòtiques, cegades o amb petites claraboies. El creuer, la cúpula estrellada i el presbiteri foren aixecats entre 1880 (data que mostra l’arc toral) i 1881. L’interior de la cúpula havia d’allotjar vuit vitralls, set cegats i un dedicat a sant Marc, amb l’escut del donant, Mn. Lluís Crespí i Niell, prelat domèstic. El presbiteri presenta un absis de set trams, el central ocupat pel retaule major, obra neogòtica, realitzada per l’escultor manacorí Miquel Vadell. El retaule està presidit per la imatge gòtica de Santa Maria de Sineu, tallada l’any 1509 per Gabriel Mòger, una imatge-sagrari flanquejada per dos àngels neogòtics. L’altar major és obra de Sebastià Alcover, al 1913, i serveix d’urna que conté la imatge de la Mare de Déu Morta.

Les parets laterals del presbiteri i el braç de l’esquerra del creuer s’enriqueixen amb els relleus de fusta que formaven part de l’antic retaule major, construït pel mestre Gaspar Gener entre 1571 i 1580, i daurat pel mestre Jaume Blanquer de 1631 a 1636. Aquest, desmuntat amb motiu de la reforma de 1880, era d’estil renaixentista amb elements  manieristes i estava dedicat als Set Goigs de la Mare de Déu.

Amb la recent reforma, el que era el retaule major neogòtic, realitzat per l’escultor manacorí Miquel Vadell, es traslladà al braç de la dreta del creuer. A la vora, hi ha el retaule de sant Josep, neogòtic, de 1886, obra de Lluís Font Martorell, i vorejat per les pintures de sant Ferran i de sant Guillem, obra del pintor Bordoy, sota direcció de Faust Morell. Al voltant del retaule, hi ha dos quadres amb escenes de la vida de sant Josep: la mort del sant patriarca i el seu patrocini;  damunt una represa, hi ha la talla de sant Sebastià, copatró de la vila i advocat contra la pesta.

Les capelles de la dreta o de l’Epístola són: la de sant Cristòfol, sota la tribuna, patró dels menestrals de Sineu, amb les imatges de santa Rita i la del Crist de la Columna, que podria ser obra de Gaspar Gener, datada al 1588; la del Sant Crist, amb una imatge barroca; la de santa Catalina Tomàs, de dos trams, amb una imatge de la titular i les relíquies de santa Valèria; la de sant Martí, amb un retaule de finals del segle XVI, amb l’escut dels Rossinyol de Defla, que tenien el patronat de la capella, i la làpida sepulcral de la família Rossinyol i dels seus hereus, els Espanya; i finalment, el portal lateral.

Les capelles de l’esquerra o de l’Evangeli són: la de sant Francesc, sota la tribuna, amb una imatge de la Mare de Déu Morta, del s. XVI; la de sant Antoni Abat; la del Sagrat Cor, de dos trams; la capella fonda, amb coberta de cúpula sobre petxines i un llanternó com a coronament amb una clau de volta amb la data de 1672, el retaule és d’estil barroc, dedicat a la Mare de Déu del Roser, obrat per Gabriel Torres, amb vuit parelles de columnetes, quinze pintures dels corresponents misteris marians i, a l’àtic, la Coronació de la Mare de Déu, amb l’escut de Sineu al capdamunt; i finalment, la de la Mare de Déu del Carme, d’estil neogòtic, amb sant Joan de la Creu i santa Teresa.

A la sagristia es conserva un bon conjunt d’orfebreria sacra. En destaca la Veracreu, de 1556, d’estil gòtic florit. També és remarcable el copó o píxide amb gravats de la Passió, del segle XVI, i la creu processional, de 1878, d’estil neogòtic.

La Rectoria i el Museu parroquial de Sineu

Sempre ha ocupat el mateix lloc, adossada a l’església, vora el portal lateral barroc i davant l’antic sagrat o cementeri, on actualment se situa la plaça de Sant Marc. A finals de segle XIX l’edifici fou reformat per Pere d’Alcàntara Penya, qui afegí la tercera planta i modificà la façana, inclòs el portal forà, que abans era d’arc rodó adovellat.

L’edifici té tres plantes d’alçat; el portal és de llinda, i té una finestra quadrangular a cada costat. Sembla que a l’espai ocupat per la finestra de l’esquerra se situava l’antic portal d’arc rodó. El primer i el segon pis presenten tres finestres cadascun. L’interior mostra un vestíbul rectangular, amb un arc rebaixat que comunica amb un petit pati. A la part esquerra del vestíbul observam, encastat en la paret, una llosa de pedra de Santanyí esculturada que representa l’escut de Sineu (un rotlle en relleu), que prové del peu del retaule major antic de l’església parroquial, i data de 1571; té escrita la llegenda del poble: Sineu vila la primera, té la prima per bandera. A la dreta hi ha l’escala que condueix al primer pis, d’un sol tram llarg.

A l’interior, es conserven uns vuit centenars de peces de ceràmica medieval i renaixentista (les escudelles), algunes amb decoració àrab i amb pintures d’òxid amb reflexos, trobades els anys 1915 i 1940 en un pou situat vora l’església. La cronologia va del segle XIV a principis del segle XVII i foren restaurades per Mn. Bartomeu Mulet. Recentment s’ha obert en un espai situat a la part Esquerra del vestíbul de la Rectoria, definit per tres arquets apuntats, una exposició permanent amb una selecció de peces.

 Oratori de Sant Josep / Hospital

Fundat el 1249, per concessió del rei Jaume I el Conqueridor. S’hi troba l’oratori de Sant Josep, a l’interior del qual hi ha peces de gran valor, com el Sant Crist de la Sang, obra escultòrica de Gaspar Gener, que presideix les processons de Setmana Santa, entre les quals la del Divendres Sant és una de les que rep major nombre de visitants cada any.

Palau Reial (Monestir Concepcionista)

L’antic palau dels Reis de Mallorca fou manat reconstruir pel rei de Mallorca Jaume II l’any 1309, sobre una base d’origen islàmic que possiblement fou l’alcàsser de l’emir Mubaxir (Mubashshir Nasir Al-Dawla), mort l’any 1114. Aquesta situació coincideix amb el model dels palaus rurals islàmics, sobre un turó amb ampli domini visual.

L’any 1583, per donació reial de Felip II, s’hi instal·là una comunitat de monges concepcionistes, fundada per la senyora Francina de Puigdorfila. Per constituir la nova comunitat, el bisbe de Mallorca, Joan Vich i Manrique, escollí tres monges del monestir de Santa Margalida de Ciutat: sor Aina de Puigdorfila, sor Úrsula Cotoner, filla del cavaller Nicolau Cotoner i Sala, i sor Mariana Aixartell, les quals prengueren possessió del nou monestir el 6 de gener de 1583. Durant els primers anys, la nova comunitat seguí la regla de sant Agustí. Poc després ingressaren al nou monestir sis religioses més, i també sor Margalida Santjoan i Cotoner, procedent del monestir de Santa Magdalena de Ciutat. Sor Margalida Santjoan fou la segona priora, a partir de 1590, i fou quan la comunitat canvià la regla agustiniana per la franciscana clarissa, amb motiu d’entrar dins l’orde concepcionista, fundada l’any 1489 per santa Beatriz de Silva.

Les obres d’adaptació i ampliació del convent, especialment intenses al segle XVII, han donat al conjunt una fesomia a mig camí entre un passat monàrquic-residencial i un cenobi de clausura estricta. Les religioses, posaren gelosies a les finestres, bastiren la cuina i altres cambres, reforçaren les parets de tàpia i feren noves sotilades de creueria que substituïren els antics enteixinats de fusta. Entre 1616 i 1686 recuperaren les set propietats que formaren part de l’antic palau i que havien estat venudes a particulars després de 1348, tornant a ocupar tota la illeta de les Monges. El 1987 es reformà la torre de l’homenatge.

El convent de Sineu era una de les comunitats de monges tancades més pobres de Mallorca, i per subsistir es dedicaren a activitats artesanals (elaboració de botons i passamaneria) i rebosteres (confitures, bunyols, coques, i congrets), i a la curiosa tasca de criar cucs de seda, que servien per fer domassos, que eren molt preuats.

A l’esquerra de l’església del convent, en el mur que forma angle recte amb el temple, hi ha la porteria del convent, amb un portal de llinda coronat per l’escut franciscà. El vestíbul és de planta rectangular, amb coberta de dos trams de volta d’aresta amb Claus de volta amb motius religiosos, sis columnes de fust prim aixecades sobre pedrissos i embegudes a la paret. En el parament de la dreta hi ha un portal d’arc rodó i un torn emmarcat de rajoles que defineix la clausura. Pel portal s’entra a la clausura, amb un vestíbul llarg, cobert de volta d’aresta, anomenat sa Llongeta, que comunica amb l’anomenat pati de la Reina. L’antiga sala capitular, descrita encara per l’Arxiduc, és l’actual sala de costura, amb una columna anellada amb fust estriat que aguanta la gran jàssera de l’embigat En el pis superior, que s’assoleix a partir d’una escala de tradició renaixentista, s’estenen els corredors que distribueixen les distintes cel·les.

De l’interior de l’actual recinte conventual, destaca la torre de l’homenatge, de planta rectangular i coronada per quatre merlets, amb portal d’accés d’arc rodó i permòdols que sostenien l’enteixinat, i l’hort-jardí posterior. Al fons s’aixeca una capella neogòtica, de 1880, que acull el cementeri.

Ajuntament i claustre (antic Convent dels Mínims)

El convent de Jesús Maria, dels frares mínims, fou fundat l’any 1667 sota patrocini de dona Margalida Font de Roqueta Gual Zaforteza i Térmens i del seu espòs Francesc Desbrull i Villalonga, els quals donaren la seva casa de Sineu com a edifici del nou cenobi. El 18 de maig d’aquell any, amb l’autorització del bisbe Pere Fernández Manjarrés, es féu la cerimònia fundacional, presidida per fra Miquel Cerdà, provincial dels Mínims. La primera missa es digué a una cambra del casal habilitada com a capella. Les obres d’adaptació continuaven encara l’any 1686, quan s’adquiriren les cases del Dr. Antoni Costa per afegir-les al casal originari. L’any 1722 el convent fou objecte d’una gran reforma, amb l’aixecament, entre d’altres elements, del claustre.

Els mínims foren exclaustrats definitivament l’any 1835, amb la Desamortització, per la qual cosa el convent fou tancat i l’edifici dedicat a altres usos, com a casa-quarter de la Guàrdia Civil. Les antigues instal·lacions conventuals alberguen les actuals dependències de l’Ajuntament, a més de la Biblioteca i l’Arxiu Municipal.

El claustre és d’estil barroc i de planta quadrangular, lleugerament trapezoïdal. Tots els costats de la planta baixa tenen sis arcs rebaixats, excepte el de la dreta, que només en té cinc. El lateral oposat al portal presenta un segon pis porticat, amb dotze petits arcs rebaixats (moderns), dos per cada arc de la planta baixa. Les columnes, aixecades sobre plints, tenen dues motllures circulars a la base. Els capitells tenen petites volutes de tradició jònica, mentre que a la part baixa presenten collarets amb uns relleus que representen, alternativament, la mitra episcopal i l’estrella de l’escut del bisbe Miquel Estela, excepte les columnes angulars, que apareixen ornamentades amb relleus florals. En el centre hi ha un coll de cisterna octogonal, datat en 1693, amb el lema Charitas (símbol dels mínims) en el centre del coll. El bastiment de la corriola mostra quatre mainells de ferro convergents en el centre.

Sa Quartera des Blat

Sa quartera era el dipòsit oficial de cereals de la ciutat. Allà portaven els pagesos els productes Del camp per vendre o canviar. La quartera de Sineu apareix documentada en una cita de l'any 1282 que fa referència a la plaça de la Cuartera. L'edifici és molt senzill. Té forma cuadrangular, amb alçada d'una planta i està assentada damunt d'un terreny desnivellat. La façana del carrer del Bisbe té portal de llinda i damunt del portal una làpida amb la inscripció "Reynando Ysabel II Any 1854". La façana del carrer de la Quartera té la mateixa estructura que la del carrer del Bisbe, també amb una làpida amb la inscripció "Alhóndiga de Sineu", i l'escut de la ciutat.

La Cofraria dels Pobres

A la façana de l'edifici es troba una capelleta on es veu la Mare de Déu que protegeix amb el seu mantell un poble a cada costat. A cada costat es troba un relleu tallat en pedra de marès on hi ha l'escut de Sineu. La llosa du la inscripció de "Confraria de la Verge dels Pobres i la data de 1594.

Cova des Molí de'n Gaspar

La Cova del Molí d'en Gaspar, és una cavitat que en els últims anys ve estudiant-se a fons perquè, segons asseguren els arqueòlegs, podria haver exercit de columbari en l'època de la dominació romana. La cova hauria estat un lloc sagrat en el qual descansaven les restes dels difunts. L'objectiu dels arqueòlegs és descobrir si la cova era utilitzada per a altres usos a més de l'estrictament funerari.

Celler del Bisbe

Segons la tradició aquesta casa va ser residència del Bisbe de Mallorca en temps de Jaume II i es celebrà alguna reunió del capítol catedralici, encara l'únic que apareix documentat i el que cobrava als altres i a les primícies de l'església. Arquitectònicament, destacava a la façana la finestra renaixentista del primer pis amb festejadors i seients de pedra a l'interior.

Creu dels Morts

La Creu dels Morts, porta aquest nom quan, després de l'any 1850 es va construir el cementiri de la carretera d'Inca i per davant passaven

els morts que traslladaven des de Sineu al cementiri per ser enterrats. És obra de l'escultor Rafael Guitat, de l'any 1585. Representa base de planta octogonal i està decorat amb fulles. Al capitell es troben dos escuts de Sineu; l'anagrama de Jesús, "IHS", i la inscripció "30 de Gener", i un altre escut amb la inscripció de construcció, "1585".

Els dos escuts s'alternen amb les imatges de quatre profetes, Isaïes, i la llegenda "Lectio Isaiae Prophetae "; David, que du l'arpa; Miquees, amb la

llegenda "Cito veniet" i una altra no identificada. I el revers de la creu es troba ell crucificat i Maria Magdalena als seus peus. els quatre medallons, 1 pelicà,

la Mare de Déu i Sant Joan. En el dorsal la mare de Déu damunt una mènsula i els símbols dels Evangelistes.

Creu i pou d'en Rabassa

La creu datada al 1567 i d’estil renaixentista, té base de planta octogonal en forma de quatre graons. El fust, de secció octogonal, té decoració de garlandes vegetals a la part superior. El capitell és també de secció octogonal, i encara deixa entreveure sis figures, tres corresponen a sant Antoni, sant Onofre i sant Pau, tots ells ermitans, i les altres tres vesteixen túnica talar i capa, com els apòstols, però són difícils d’identificar. Enmig de les figures hi ha dos escuts intercalats que corresponen a la família Sabater. El capitell apareix rematat per una cúpula gallonada escatada. La creu pròpiament dita és llatina, de braços rectes amb terminacions en medallons romboïdals i decoració vegetal als  entrebraços. A l’anvers hi ha un relleu de Crist crucificat, mutilat, amb Maria Magdalena als seus peus; als cornalons, s’hi veuen tres medallons, amb la Mare de Déu, sant Joan, i un pelicà. El revers mostra una imatge de la Mare de Déu, amb els símbols dels quatre evangelistes als extrems dels braços.

Vora la creu hi ha el pou d’en Rabassa, un bon exemplar de l’abastament tradicional d’aigua. Apareix datat l’any 1392, anteriorment a l’existència de la creu. Els Rabasses foren al segle XIV una família important de Sineu, i l’any 1362 ja posseïen les terres que van des de la placeta de l’Hospital fins a l’actual ubicació del pou. L’any 1499 es documenta la plaça del Pou d’en Rabassa. El pou fou restaurat a finals dels anys 1970.

Celler can Font (C/ de les Roses)

Aquest celler, situat a una cantonada de la Plaça, és un dels típics de Sineu. El portal de la Plaça és de llinda, mentre que el del carrer de les Roses és d’arc escarser; el primer d’aquests comunica amb un vestíbul amb sòtil embigat. En aquesta primera estança, a l’esquerra, destaca una premsa de vi de dues espigues. Després d’una davallada de vuit graons, s’arriba al començament de la sala principal; a la dreta queda el portal del carrer de les Roses. Mentre, a l’esquerra, rere una pareteta, davalla una escala rosta de 12 graons; el buit de l’escala és en part cobert per una volta de canó de marès vist. Al fons de la davallada hi ha la piqueta del cup, situada dins un nínxol de parets convergents i volta de canó; és de pedra i té una aixeta de metall. Les estances principals del celler dissenyen dues naus de quatre trams cadascuna, sostinguts per tres grans pilars de secció quadrada; cada un reparteix quatre arcs rebaixats, dels quals els transversals es recolzen sobre els murs laterals. S’hi conserven tretze espectaculars bótes congrenyades.

Can Gili (C/ Major, 13)

La casa té un origen medieval. A principis del segle XVI el casal era propietat del notari Joan Gili, un dels capdavanters de la Germania i un dels quatre membres de la comissió d’agermanats que anaren a demanar clemència a la Cort; l’ambaixada fracassà i els components de la comissió foren executats al castell de Bellver a finals d’agost de l’any 1523, a les anomenades forques dels ambaixadors. No obstant aquests esdeveniments, la casa continuà en mans de la família, almenys fins al segle XVII. Actualment és de la família Aparicio. L’artista pintor i escultor Ricardo Aparicio —Gago—, hi té el seu estudi i l’espai d’exposició.

La façana és de dues plantes d’alçat amb el portal de llinda a la dreta del frontis; a l’esquerra d’aquest hi ha dues finestres, una cegada i una altra rectangular, ornamentada amb una llinda renaixentista que mostra el relleu d’un escut, corresponent a la família Gili. Han desaparegut els brancals amb forma de pilastreta que la devien completar. Al primer pis, s’hi arrengleren tres finestres, la de l’esquerra cegada.

L’interior presenta un corredor amb coberta dividida en tres trams de volta d’aresta i amb el sòl emmacat. A l’esquerra, en el primer tram, s’obri un portal de llinda, motllurat, que comunica amb una sala de planta quadrada, reformada; antigament, en el subsòl hi havia el celler de la casa. En el tercer tram del corredor, també a l’esquerra, s’obri un altre portal de llinda, d’accés a una sala quadrada, amb coberta de volta d’aresta. El corredor acaba amb un arc rodó, a la part dreta, embegut dins el mur perpendicular, on hi ha la sala bona, de planta rectangular i coberta de bigues sobre permòdols, element d’origen medieval. El sòl acull sis sitges o dipòsits de gra, excavades a la terra. A l’entrada, al mur de la dreta encara es pot destriar un arc medieval, rodó i adovellat, cegat, que comunicava amb el que actualment és la casa veïna.           

Un arc rodó separa la sala de l’estança més gran de la casa, situada a l’antic espai de la clastra, actualment coberta amb embigat. Té planta rectangular, i destaca un pilar molt alt, de secció quadrada amb angles aixamfranats, amb la base lleugerament més ampla. Aquí se situava la cisterna de la casa, actualment cegada. En el parament de l’esquerra, al primer pis s’obri una finestra amb ampit i amb bocell, de tradició gòtica. Al fons, arranca l’escala, d’escaire, amb barana de fusta, que puja, en dos trams, al primer pis. Al final de l’escala hi ha un portal rodó adovellat que comunica amb la primera sala del pis. A l’esquerra hi ha un segell o anagrama, en pintura vermella, potser la signatura del notari Gili. Davant l’accés principal, s’obri un altre portal rodó, també adovellat i amb polleguera, que dóna accés a la segona sala, que presenta una decoració mural pictòrica remarcable, amb motius geomètrics i interessants grafits (en destriam un vaixell, un personatge amb mantell reial i diverses cares humanes).

Son Torelló (C/ de Son Torelló, 1)

L’any 1607 el casal era propietat de Lleonard Torelló, i segons el Cadastre d’aquell any, tenia un molí de sang i un celler, amb sis bótes i un cubell per fer vi. Al 1974 Pere Fuster comprà el casal a Carme Ferrer Oliver.

La façana té dues plantes i portal rodó adovellat aixecat sobre dos graons. A la planta baixa, hi ha un contrafort a la dreta del portal i una finestra a cada costat. En el primer pis, sobre el portal hi ha una finestra coronella, amb l’escut de la família Torelló (un bou) de reduïdes dimensions, en el petit espai del carcanyol, damunt la columneta de la finestra. També es veu una petita finestra conopial a l’esquerra, i una altra quadrangular a la dreta. La volada és de triple teula.

S’accedeix a l’interior per un escanzell de fusta. Malgrat les adaptacions del local a restaurant, l’espai interior conserva l’estructura antiga de les principals estances. El primer aiguavés té coberta d’embigat, i manté la trama de petites bigues transversals anomenades xebrons. El pas al segon aiguavés es realitza per un arc rebaixat, a l’esquerra, vora la barra del bar-restaurant. A l’esquerra del primer aiguavés, actualment dedicat a cafè, es trobava l’ala destinada al treball del vi. Aquí hi havia els cups de trepitjar raïm i de fermentació, soterrats, les piques dels quals encara es conserven. En el celler antic hi havia dotze bótes congrenyades (resten encara 8 fragments aplicats a les parets) i un alambí per fer aiguardent. La sala del celler és de planta rectangular, àmplia, dividida en sis trams, cinc de coberta de volta d’aresta i el segon de volta de canó. L’alçat mostra paret natural de roca vista. Al fons de l’estança, mirant des del corredor o mina interior, sis graons pugen cap a la portassa que comunica amb la plaça del Fossar.

A la dreta del segon aiguavés, un portal de llinda comunica amb la sala bona del casal, decorada amb motius antics i amb fotografies de visitants il·lustres. Destacam els pergamins, dels segles XV i XVI, entre altres elements decoratius. A la paret frontal de la sala, s’obri un balcó, amb vista a la plaça del Fossar. A l’esquerra del menjador, en continuïtat amb la paret d’entrada, hi ha l’oratori privat de la casa, de planta quadrangular, de reduïda superfície, i que conté un altar presidit per la imatge d’un Santcrist, segons l’estil imaginaire d’Olot. A la part esquerra de la sala, al fons, hi ha l’alcova anomenada “la cambra del Bisbe”, amb bells mobles de caoba amb obra de marqueteria, i el vestidor, amb entrada per un portal lobulat.

La façana lateral que confronta amb la plaça del Fossar té tres plantes, amb una portassa d’arc rebaixat d’accés al celler antic a la planta baixa. A l’esquerra del portal encara es pot observar una creu de fusta que es recolza sobre una peanya de pedra adossada al mur: és una de les creus del Via Crucis que antigament discorria pels carrers de la vila.

Defla

Defla era un rafal islàmic que apareix en el Llibre del Repartiment amb la ressenya «Rahal Adeffla Exarquia, de VIII jovades, a Bernat Pocasanch de Barcelona, a Bernat Tortosa i a Arnau Pocasanch» (es podria traduir como “rafal oriental de la adelfa”). Des del segle XIV va ser propietat de la família Rossinyol, denominats Rossinyol de Defla. Al 1378 era de Pere Rossinyol i ja es documenta la torre. Durant la Germania, la possessió fou víctima dels agermanats, que assassinaren al propietari, Andreu Rossinyol, robaren las armes, la roba i les joies i unes cent cinquanta ovelles.

A finals de 1808 era de Dionísia Rossinyol de Defla i de Comelles, esposa de Carles d’Espanya. Cap al 1880, l’Arxiduc la va citar al seu Die Balearen: “La casa tiene el estilo propio de las más antiguas de Mallorca”. Des del 1953 pertany a Ferran d’Espanya i Morell i compta amb una superfície de 125,7 ha.

Les cases tenen entrada por un portal forà d’arc de mig punt dovellat, situat en un parament amb merlets i coronat per l’escut dels Rossinyol, que comunica amb el pati central i distribueix les estances. A la dreta hi ha la capella, neogòtica, edificada el 1862. L’interior, de planta rectangular, està coberta amb cinc trams de volta d’aresta. El retaule és neogòtic, i al costat de l’Evangeli es situa el sepulcre de Carles d’Espanya, mort en plena guerra carlina a Catalunya el 1839.

A l’angle dret del pati s’aixeca la torre medieval, de secció quadrangular, possiblement amb base islàmica, coronada amb merlets i amb dues finestres coronelles a la part posterior. Entre la capella i la torre, es situa el portal de la casa dels senyors, d’arc de mig punt, coronat per l’escut dels Rossinyol, amb la data de 1634 i un lema en llatí. A l’esquerra de la torre veim el portal de la casa dels amos, també d’arc de mig punt. Rere el bloc principal de les cases, hi ha un pati on es distribueixen les diverses estances agrícoles. Destaca un porxo amb arcs rebaixats, amb un conjunt ceràmic dedicat a santa Valeria i la data de 1874.

La finca compta amb dos jardins; el del sud, amb entrada situada davant el portal forà i flanquejada per dos lleons de terracota, conserva algunes restes del monument a Isabel II que s’aixecava a la plaça de la Reina, destruït el 1868. A la dreta del jardí, hi ha un gran aljub, ornamentat amb algunes escultures del segle XVIII. El jardí de llevant està presidit per una imatge de Palas Atenea.

Galeria d'imatges