El Museu (Molí des Fraret) i el Jaciment de Son Fornés
El poblat es situa a 2,4 quilòmetres de Montuïri, a la carretera Ma-3200, que condueix a Pina, a uns quatre-cents metres del creuer transversal Algaida- Sant Joan.
L’any 1975 es va realitzar la primera excavació i fins a l’any 2008 s’han realitzat tretze campanyes de camp que han permès conèixer les transformacions socials d’una comunitat balear del Pla de Mallorca al llarg de més de mil anys. Així, al jaciment es poden reconèixer les modificacions urbanístiques del poblat i els canvis arquitectònics dels edificis al llarg del primer mil·lenni abans de la nostra era. Durant aquest temps, diferenciem tres períodes o èpoques: la talaiòtica (850-550 a.C), la post talaiòtica (550-250 a.C) i la clàssica-romana (del 250 fins a la conquesta militar de l’Estat romà l’any 123 a.C amb l’arribada del cònsol romà Quint Cecili Metel).
Del període talaiòtic es poden veure tres talaiots circulars, edificis ciclopis de caràcter col·lectiu propis d’una comunitat basada en relacions de reciprocitat i solidaritat. Un d’aquests talaiots és el més gran de Mallorca, amb un total de 17 metres de diàmetre, i una alçada conservada de més de 4 metres. Pel que fa als habitatges d’aquests antics habitants del Pla se n’han excavat set fins al moment.
La destrucció violenta de tot el poblat donà pas a una nova etapa de canvis, el període post talaiòtic, on sorgeixen noves relacions socials basades en la desigualtat. D’aquesta nova etapa hi ha documentats sis habitatges i la reutilització del tercer talaiot per a ser emprat com a possible santuari.
La progressiva intensificació de les relacions amb el món púnic i la consolidació del món romà al llarg del segle I a.C es traduïren en una agudització de les diferències socials. Noves necessitats donaren lloc a la construcció de nous recintes d’habitacions, dels quals se’n coneixen 18, que alhora podien funcionar com a tallers, i un santuari en forma de ferradura en magnífic estat de conservació.
El centre d’interpretació d’aquest jaciment, el Museu Arqueològic de Son Fornés, està ubicat al Molí d’en Fraret, a la sortida de Montuïri en direcció a Sant Joan per la Ma-3220.
Molí des Fraret
Situat als afores del poble, a la carretera de Sant Joan. Configurava, juntament amb el molí de sa Torre, el d’en Xigala i el d’en Fidueder, el molinar del nord del poble. Fou propietat, des del segle XVIII fins a la segona meitat del XIX, de la família Verger, àlies Fraret. Al 1990 fou adquirit per l’Ajuntament i restaurat recentment, moment en que es col·locaren les antenes i el capell. Té torre circular, base de dues voltes de canó, amb una escala exterior, i s’alça vora la casa, de dues plantes i coberta a dos aiguavessos. Des de l’any 2001 acull el museu arqueològic de Son Fornés.
Urbanisme Medieval: plaça Major, plaça de les Tres Creus i plaça Vella
Montuïri compta amb un nucli antic típic dels pobles dels segles XIV i XV. La pobla reial de Montuïri, fundada per les Ordinacions de Jaume II l’any 1300, configurava un rectangle que comprenia el carrer Major com a eix central, i carrerons estrets amb cases amb portals d’arc rodó. En conjunt, la part antiga del poble constitueix un bon exemple d’urbanisme medieval. Elements característics d’aquest urbanisme són les tres places, que acollien edificis públics: la plaça Major, on hi ha l’església i la Cort Reial o Universitat local, avui Casa Consistorial; la plaça del Molinar o de les Tres Creus, abans plaça de la Quartera, on es venien els cereals; i la plaça Vella, on hi havia la Carnisseria. De les antigues creus de terme n’és remarcable la creu de Son Rafel Mas, del segle XV.
Com a dades complementàries, podem comentar que el pla urbà de les pobles reials preveia cent pobladors amb les famílies respectives. A cada família corresponia un quartó de terra per bastir-hi la casa i el corral, a més de cedir-ne una petita part per deixar lloc a les carreres comunes o carrers, d’un destre i mig d’amplada (6’32 m). Els pobladors havien de contribuir també en la construcció dels edificis públics: església, cort reial, quartera, forn, carnisseria, i pous i aljubs per a l’aigua.
Esglèsia parroquial de Sant Bartomeu
L’antiga parròquia de Montuïri, relacionada a la Bul·la d’Innocenci IV de 1248, era dedicada a Santa Maria i Sant Pere, esmentada conjuntament amb la de Castellitx. La primera edificació, del segle XIII, es trobava vora can Millordies, al Molinar. L’origen del temple actual data del segle XIV, dedicat a sant Bartomeu. El 1515 es reformà la coberta i el 1552 s’emprengué la reforma del campanar. A finals del segle XVI el temple s’amplià i entre 1750 i 1773 es reformà la coberta i la volta del presbiteri. El 1813 es va fer l’escalonada anomenada es Graons. Una reforma dels anys 1950 va permetre recuperar part dels elements gòtics que havien quedat amagats rere reformes barroques.
El temple s’aixeca davant una carrera empedrada elevada amb accés per l’escala anomenada es Graons, amb dotze esglaons. La façana principal és molt senzilla: el portal major és de llinda, amb un frontó barroc que conté un nínxol amb la imatge d’una santa; protegeix el conjunt un trencaaigües de teules i, més amunt, un rosetó. El portal lateral, davant es Graons, mostra brancals amb volutes i un frontó amb l’escut de la vila, amb la data de 1643; més amunt, destaca un rellotge modern. El campanar, a l’esquerra de la façana, és de secció quadrada, amb cinc cossos i coronament (el cinquè amb dos arcs ogivals per costat). A l’esquerra del campanar, un arc escarser condueix al carreró del Campanar, que davalla escalonat.
L’interior mostra una nau dividida en sis trams, amb coberta de volta de canó amb llunetes i sis capelles laterals per costat, amb entrada per un arc ogival. La coberta de la nau apareix ornamentada amb sis medallons pictòrics, un per cada tram, vora els quals consten també les diferents dates de construcció de la coberta. Les llunetes contenen un ull de bou a cada tram, amb vitralls del segle XX que representen sants. El peu del temple mostra una tribuna sostinguda per un arc rebaixat, amb volta de creueria centralitzada per una clau de volta amb l’escut del poble; conté l’orgue, del segle XVII, i alguns llenços amb profetes, de Jaume Martorell, de 1775.
El presbiteri, amb coberta absidal d’un quart d’esfera avenerada, conté el retaule major, obra de Josep Sastre Tamorer del 1789, dividit en tres carrers i dos pisos. El carrer central mostra en el primer tram un expositor i, més amunt, en el segon, una imatge del titular del temple, sant Bartomeu. Els carrers laterals estan ocupats per altres imatges de sants. La paret de l’esquerra del presbiteri mostra una pintura de la Mare de Déu del Pilar, mentre que a la dreta s’obri el portal de la sagristia, que conté una estança rectangular coberta per dos trams de volta d’aresta, i un rentamans de pedra amb l’escut de Montuïri, de l’any 1642.
Les capelles de l’esquerra o de l’Evangeli són: la del Baptisme, sota la tribuna, amb la pica baptismal, d’estil renaixentista i secció hexagonal, amb cobrepiques de fusta, piramidal i un vitrall que representa el Baptisme de Jesús; la de sant Antoni, amb un retaule barroc presidit per la imatge del titular; la capella fonda o del Roser, datada el 1698, amb planta cruciforme, dividida en dos trams, creuer amb dues capelles laterals i presbiteri, coberta amb un primer tram de volta de creueria, un segon de volta de canó, un creuer centralitzat per una cúpula, un absis avenerat i un retaule major datat al 1805 amb la imatge de la Mare de Déu del Roser al centre; la del Sant Crist; la de sant Josep, amb retaule de l’escola de Blanquer, del primer barroc; la de la Immaculada.
Les capelles de la dreta o de l’Epístola són: la primera, sota la tribuna, té dos arquets barrocs, dels quals el de la dreta permet l’arrencada de l’escala de la tribuna; la del Nom de Jesús, amb un retaule d’estil manierista, de principi del segle XVII, i l’escut de la família Villalonga a la clau de la volta; el portal lateral, amb coberta de volta amb dues llunetes; la dels Sagrats Cors, amb retaule neobarroc i les imatges de Jesús i de Maria; la cinquena conté els fragments del retaule renaixentista de sant Bartomeu, obra de Mateu Llopis, del segle XVI i el relleu d’una ànima del Purgatori a la clau de la coberta; la de santa Catalina de Sena, amb una pintura de la titular.
La Rectoria (Plaça Major, 14)
És un edifici amb elements constructius gòtics, de dues plantes d’alçat i coberta a dos aiguavessos. La planta baixa mostra un portal forà d’arc rodó adovellat, amb dues finestres a la dreta, la primera balconera, i un escut que representa una mà, símbol del rector Manera, amb la inscripció “als 24 maig 1693”. A l’esquerra de l’escut es conserven les rajoles policromes de l’estació dotzena del Via Crucis. Al primer pis, damunt el portal hi ha un balconet amb una petita porxada de teules, mentre que a la dreta hi ha una finestra balconera i altres dues finestres quadrangulars. El lateral de la dreta, situat damunt la plaça Major, mostra un coronament amb un ninxolet conopial, que acollia un rellotge de sol.
A l’interior, un arc apuntat medieval separa els dos aiguavessos; en el primer, a l’esquerra, hi ha un arc escarser descobert en una reforma recent; a la dreta, hi ha un llenç barroc que representa el taller de Natzaret. En el segon aiguavés, sota l’escala, hi ha un coll de cisterna de secció octogonal, amb un escut amb un bou i la data de 1630; aquest espai conserva a la coberta un antic enteixinat, amb bigues i xebrons. Més a la dreta, un rentamans barroc té la data de 1754. Un portal de llinda condueix a la sala, que conserva una interessant biblioteca. L’edifici conserva pintures i objectes litúrgics procedents del temple parroquial. El corral acull una cisterna amb coberta piramidal.
Davant la façana principal de l’església, a l’altra banda de l’esplanada, s’aixeca la casa coneguda com Ca s’Escolà, actualment dedicada a seu de l’Associació de la Tercera Edat. Té una façana austera, dues plantes i portal forà d’arc rodó. Era l’antiga casa dels morts, ja que l’esplanada era l’antic fossar o cementeri.
Can Socies de Tagament (C/ Major)
Era l’antiga posada de la possessió del mateix nom. La façana presenta un alçat no homogeni, ja que la part de l’esquerra mostra tres plantes d’alçat i la part de la dreta només dues. El portal forà és d’arc rodó adovellat, amb carcanyol i brancals de marès i, a la base, un graó i llindar de pedra viva. Corona el portal un escut dels Socies de Tagamanent, amb la data de 1817, possiblement de Miquel Socies de Tagamanent Miralles (i Bosch i Fiol) (1761-s. XIX). El dia de Pasqua, surt d’aquesta casa la imatge de la Mare de Déu que participa a la processó de l’Encontre.
Can Manera de la Costa (C/ Sant Antoni, 1)
És el casal pairal dels Manera de la Costa, pagesos de mà major de Montuïri. L’edifici és del segle XV; mostra una façana de dues plantes i portal forà d’arc rodó adovellat; en el primer pis, a l’esquerra del portal, hi destaca una finestra renaixentista, del >> Can Socies segle XVI, amb l’escut dels Manera.
El Molinar
És la part més antiga i més elevada del poble, on hi va haver la primera església, documentada ja el 1248. Té un urbanisme originari del segle XIII, però posteriorment, aprofitant el turó elevat, l’àrea es convertí en una típica barriada de molins de vent fariners, amb un total de vuit, alguns datats en el segle XVI. L’àrea comença a la plaça de les Tres Creus, així denominada per les tres creus de fusta integrades dins un nínxol a la paret d’una casa, i que representen el Calvari (actualment desaparegudes). Enmig de la plaça hi ha una creu de terme, denominada la creu del Calvari, de pedra, aixecada sobre una base en forma de dos graons de planta circular. El fust és octogonal, culminat per un capitell i la creu, sense ornamentació.
Vora la plaça es troba el molí de can Vermell (C/ del Calvari), documentat el 1644, quan era dels Socies -Vermell-, amb una basehabitatge amb portal de llinda sobre tres graons i l’escala exterior que continua cap a l’envelador. La torre fou rebaixada devers 1928.
Pel carrer del Molinar, deixam a la dreta la casa dita can Marc, aixecada davant una carrera triangular, i amb una façana de dues plantes i portal forà d’arc rodó adovellat. La primitiva església del segle XIII se situaria en aquest indret; només se’n conserva una pica d’aigua beneïda. A continuació, a l’esquerra del carrer apareixen quatre molins més: el de can Nofre, el de can Serra, el de can Ferrando i el de can Perons.
El molí de can Nofre consta de dos pisos i forma un conjunt de tres naus. El pis de la part alta es troba cobert de voltes de marès i l’inferior, de bigues de fusta. La torre és retallada i reconstruïda amb peces de marès. El portal de la torre és d’arc de mig punt. Era propietat dels Gomila -Nofre-.
El molí de can Serra té base de dues plantes, que restà inacabada. La torre conserva l’escala de caragol, de pedra. En el 1922 les moles foren venudes a la fàbrica de paper d’Esporles.
El molí de can Ferrando aixeca la seva torre sense base ni cintell. Fou restaurat el 1999, però un temporal posterior en destrossà les antenes.
El molí de can Perons no té base ni cintell i no es troba restaurat; fins el 1994, tenia una construcció adossada, que fou enderrocada. Després d’aquest molí, per un camí sense asfaltar, arribam al molí de Ca n’Andreu (o de Ca na Molinares). Aquest constava antigament d’una torre circular, construïda de pedres irregulars, i un cintell. Segons Bernat Rabassa, l’any 1997 s’havien restaurat les cases i afegit altres construccions que han desvirtuat l’edificació primitiva del molí. Després, a l’esquerra apareixen els dos darrers molins, el de can Tevet o de can Ros, i el de can Rigo. L’indret permet, a més, una vista ampla sobre les rodalies.
El pou del Rei
És el pou d’ús comunitari més antic de la vila. Situat al final del carrer que li dóna nom, que ja apareix documentat als inicis del segle XIV, quan es va eixamplar el camí que comunica aquest indret amb la vila. És de tipologia exempta, de pedra de marès, amb el coll de planta quadrangular, i un pilar a cada cantó que sostenen els dos travessers que serveixen de suport a les corrioles. Conserva les piques, adossades als costats, per abeurar els animals.
Just devora hi trobam els antics rentadors públics, de planta rectangular, amb una façana porticada amb pilars i arcs de mig punt i una teulada molt senzilla d’un sol aiguavés. Al seu interior, s’hi conserva la pica de rentar.
Santuari de la Mare de Dèu de la Bona Pau (Puig de Sant Miquel)
Aquest santuari ja apareix documentat l’any 1396, quan s’adjudicaren a l’ermità Bartomeu Aguilar dues cases al puig d’en Romanyà, posteriorment dit de Sant Miquel, per part de la Universitat. Al 1525, Pere Mas deixà, en el seu testament, un cens anual de deu lliures a l’església del puig de Sant Miquel, que ja havia esdevingut santuari, sota l’advocació d’aquest sant. Al 1646, l’oratori fou reformat i s’hi col·locà, al 1647, una escultura de la Mare de Déu, adquirida pel consell municipal, que va ser renovada l’any 1845 i restaurada el 1987.
Al 1682 es fundà la confraria de la Mare de Déu, encara que fou l’any 1724 la primera vegada que el santuari apareix documentat sota l’advocació de la Mare de Déu de la Bona Pau. Durant el segle XVIII i part de la centúria posterior, continuà sota la jurisdicció de la parròquia i de l’Ajuntament que encarregava la seva cura a un regidor, conegut popularment com el batle del Puig.
Aquest terreny fou venut en pública subhasta, per 7.500 pessetes, a Lluís Pou Bonet i les propietats del santuari quedaren reduïdes a l’oratori, la casa annexa i la plaça. Els donats, mancats de la porció de terra de conradís, hi cessaren, tot i que els ermitans tornaren a residir-hi durant un curt període. Al 1909, fou cedit de forma efectiva a les filles de la Sagrada Família per part de Marià Gual de Togores, encara que la cessió ja havia estat ratificada (1900) per la comtessa d’Aiamans. Les religioses habilitaren la casa rústica com a casa d’estiu per als infants de les llars del Temple. Amb el romanent de l’extingida Caixa Rural de Montuïri, al 1946, es reformà l’oratori i la casa del donat, la qual fou novament renovada (1960). Des de 1974, s’hi localitza un establiment de restauració.
La façana de l’oratori presenta dues pilastres als extrems i dues més als costats del portal; aquest és de llinda, amb un frontó semicircular que acull un ninxolet, actualment buit, amb la data de 1941 al llindar. Més amunt del portal, hi ha un rellotge de sol, molt deteriorat, una claraboia circular i, com a coronament, una testera escalonada, amb quatre hídries, una damunt la part superior de cada pilastra i, al centre, una espadanya.
L’interior de l’oratori és de tipologia rural; té una planta rectangular d’una sola nau, dues capelles laterals, coberta de volta de canó, capçalera absidal amb coberta avenerada d’un quart d’esfera, i tribuna del cor. El retaule major presenta tres carrers, en el del centre la imatge de la Mare de Déu de la Bona Pau, a la dreta l’arcàngel sant Miquel, datada l’any 1587, i a l’esquerra sant Joan. La trona és de 1855 i la tribuna del cor, sostinguda per tres arcs rebaixats, és de 1869.
A l’esquerra de l’oratori, hi ha l’edifici ocupat pel convent i, contigu a l’església, un bloc amb una escala exterior de tipologia imperial, amb balustrada. Del sector dedicat a restaurant, destacam la carrera, aixecada a la part més alta sobre onze graons, i amb un coll de cisterna de secció octogonal i arc ogival.
Galeria d'imatges
